Poetes catalans (76): Jaume Pérez Montaner

Jaume Pérez Montaner va nàixer a l’Alfàs del Pi el 1938. És un poeta i assagista, llicenciat en Filosofia i Lletres a la Universitat de València, ha estat professor en algunes universitats dels Estats Units i a la mateixa Universitat de València.

Obra poètica:
* Màscares (1992), Fronteres (1994), L’oblit (1996) i Solatge (2009). L’any 2014 publicà Geografies de l’oblit, una antologia personal que recull tant poemes publicats en llibres anteriors com poemes inèdits i altres reescrits o reconvertits i La casa buida.

* Com a assagista ha escrit diversos estudis sobre l’obra de Vicent Andrés i Estellés. Ha traduït autors com Wallace Stevens, Anne Sexton, William Sttaford, Barbara Kingsolver, Edgar Allan Poe o Edoardo Sanguinetti. Ha presidit l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana entre 1999 i 2007.
*La Plaça del Llibre de València li atorgà el Premi d’Honor a la Trajectòria Literària de 2019.

Obres Poesia
* Martí Monterde, Pérez Montaner i Dominic Keown. 2018; Adveniment de l’odi. 1976, col. «Tres i Quatre» 10); Deu poemes. 1978.; Museu de cendres. 1981. Premi València 1980; L’heura del desig. 1985. Premi Roís de Corella 1985;
Prisma. 1990; edició català-castellà; Antologia (1986-1991). 1979; Màscares. València: Alfons el Magnànim, 1992; col·lecció «Poesia» 12; Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 1993; La mirada ingènua 1992; Límits (1976-1993). 1993; Fronteres. 1994. Premi Vicent Andrés Estellés 1993; Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 1995; Argúcies del desig, dins Rafael Armengol. Sèrie «Barres i Estrelles» (Popeie a Pompeia), 1996; L’oblit. Pròleg de Dominic Keown.1996. Premi Ausiàs March 1995; Solatge. 2009. Premi Benvingut Oliver 2008; Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2010; Geografies de l’oblit 2013. Antologia personal; La casa buida. Alzira: Bromera, 2014. Premi Vicent Andrés Estellés 2013; Defensa d’una forma. Poesia completa 1967-2018. 2018.

Traduccions
* Cummings, e. e.: «Sis poemes». Amb Isabel Robles Gómez, dins Cairell, 1980.;Cummings, e. e.: «Cinc poemes». Amb Isabel Robles Gómez, dins Reduccions, 1981.;Sexton, Anne: Poemes. Amb Isabel Robles Gómez. Retalls de Poesia, 1983; Andrés Estellés, Vicent. Antología. 1984. Amb Vicent Salvador; Sanguineti, Edoardo: «Poemes», Daina, 1988.;Kingsolver, Barbara: Arbres de mongetes. 1991.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Esbós per a un tapís1

Del foc només ens queda l’hàlit
un buit d’un cos que fou
ombra d’incerta trajectòria
per platges de capvespres verges
vergonyants vexats vidres arran dels murs d’heurera
peus nus colp d’ala als batents de la tarda
tu i jo ens perdem per vials de molsa i roure.

Tots els cors s’han callat i s’omple l’aire
d’un barull àcid de codonys i pestanyes
tanquem els ulls per agafar el vol
records briacs surten dels bars de la nit
hi som tu i jo tots sols cambra buida
de l’ala
només ens queda el pol·len
mans d’argila desfem pètals d’acer sense esma
per clots ombrívols foscos guerrers s’esmunyen
cap a nits de basarda

Queda el foc

No fue sino resistente sangre
escarnecida.

Manuel Moreno Jimeno

Nosaltres que vinguérem amb delerosos ulls
cercant albes de foc impossibles victòries
d’estranys mons bars nocturns lluminosos drugstores
hem arribat a veure com al centre del món
s’estén multicolor sota el sol de desembre
el sacrifici antic de la mort mil·lenària
peus nus boques per a la molsa dibuixades
l’esguard baix i apagat
com s’ha parat el temps
entre l’amor i l’odi com s’ha parat la vida
i el record és inútil i les paraules cauen
impotents en la basca però no podem dir
aquí resten els ossos els despulls esbarriats
dels qui foren un dia fills del sol
no podem dir no-res mort senyal d’unes mans
monyons punys esqueixats cors fugitius
perquè queda la sang vessada rombollada
queda el foc diminut incandescent
al bell mig de les conques humiliades
oh dolors queda el foc la sang el semen poderós
el temps parat immòbil el temps emmurallat
desfent-se entre les flames de la sang infal·lible.

Pluja

qué diablos fago eu
eiquí?
se ao menos fosse xudéu
ou lampantín irlandés
ou un louro luteran
de carne de bacalhau
puritán.

Ernesto Guerra da Cal

plou
tu et rius
i a colps de llàgrima esgotem
l’absurd els fars esquincen
l’opaca transparència
de la pluja d’aquesta pluja
folla verd obsedit
l’aigua brolla al vidre
d’aquest riu sortiran totes
les malenconies tots els records
sinistres cavalcaran heralds
d’inquisicions futures
pel sellwood bridge tu et rius
i penso jo que faig
sota esta pluja tan lluny
tan sol no tinguis por
de l’ombra d’una infància
perduda a la memòria
del no-res
no tinguis por l’aigua s’obre en ventall
vindrà la pedra potser i el marbre
i esdevindran roses o punys tan lluny
tan sol però tu et rius
ulls buits pluja feixuga d’enyorances
i pressentiments tu et rius
i anem passant ulls morts
tots els semàfors del temps en roig

Insomni

Hi ha nits que em passege per la cambra
com una cabra en febre
o m’ofegue amb la impotència
dels ocells a la gàbia.
Hi ha nits com aquesta en què voldria ser peix,
enfonsant-me als rius de la memòria,
nedant contra corrents, davallant esperances,
posant-li límits clars a la basarda,
abrandant veus, cremant
llavis, esperant que els ocells
estoven cors, que esclaten els flancs del migjorn
o que a les flors més altes
reste l’alba aturada.

Ciutat nostra

Tristes cançons rellisquen per les blanques façanes.
Ciutat d’entresomnis, t’emboques al mar tèrbol
dels pecats nostres, llances
contra nosaltres l’estúpid orgull
dels teus gratacels i aculls entre les cuixes
l’oci, l’ensopiment, la llordesa
de cent mil cossos inhumans.

El vent de Llevant empenteja cap a terra
la resta de l’exèrcit triomfador.
Veus-los ara marxant
sota l’ample ventall de les teues palmeres.
Veus-los ebris de sol dansant, amant,
agafant-se amb força a tots els principis de la fi,
fiats en una mort eixuta
sense ressorgiments.

I tu, ciutat bagassa,
crides encara falses joies de viure,
ciutat còmplice assegures
esplendors irreals, cruels
cants de cigne i ens empenteges
a ajupir-nos a l’ombra de les teues misèries.
Del gratacels més alt brolla la calba
de la lluna. Amb pixums de Pigalle reguen
noctàmbuls briacs geranis i englantines
Tristes cançons rellisquen per les blanques façanes.

(a Jenaro Talens)

Demane un hàbit per a passar la primavera
d’aquesta nit eterna amb exili i muller, fill i cabells grisos.

Foscament veig en somnis llàgrimes de ma mare,
pals d’opressió, murs immutables, banderes de vergonya i odi.

Amb pena veig amics esdevenint fantasmes,
cerque amb ràbia cançons entre les mates de fusells i baionetes.

Llavors abaixe els ulls i em trobe aquí escrivint,
segur amb mon vestit gris a la llum de la lluna.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *