Poetes catalans (62): Lluís Calvo

Lluís Calvo i Guardiola va nàixer a Saragossa el 1963). És poeta, escriptor i assagista, que resideix a Sant Cugat del Vallès. Va estudiar Geografia, però treballa al camp de la gestió cultural.

* Col·labora habitualment en mitjans de comunicació i en revistes culturals com el Diari de Barcelona, l’Avui, El País, Descobrir Catalunya, Caràcters o Rels.
* S’han traduït poemes seus al castellà, a l’anglès, a l’italià, al francès i al polonès.
* Ha estat guardonat amb els premis: Amadeu Oller de poesia, 1987 per Veïnatge d’hores; Miquel Martí i Pol de poesia, 1988 per A contrallum; Miquel de Palol de poesia, 1990 per Vida terrenal; Salvador Espriu de poesia de Calafell, 1991 per Jardí d’una ciutat deserta; Mercè Bayona de poesia, 1992 per La llunyania; Josep M. López Picó de poesia, 1995 per El món que respirava pels ulls; Joan Alcover de poesia, 1996 per L’estret de Bering; Maria Mercè Marçal, 2000 per Opus spicatum; Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona, 2002 per El buit i la medusa; Rosa Leveroni de poesia, 2007 per Cent mil déus en un cau fosc; Vicent Andrés Estellés de poesia, 2009 per Col·lisions; Premi Crítica Serra d’Or de poesia, 2012 per Estiula; Premi Quima Jaume de reconeixement de la trajectòria literària, 2017; Premi Carles Riba, 2019: L’espai profund.

OBRA POÈTICA

* Veïnatge d’hores (1987), A contrallum (1989), Vida terrenal (1991), Jardí d’una ciutat deserta (1992), La llunyania (1993), El món que respirava pels ulls (1996), L’estret de Bering (1997), Opus spicatum (2000), Omissió: l’u de la u. Gaüses (2001), El buit i la medusa (2002), La tirania del discurs: protoversos i electropoemes. (2003), Andrómeda espiral: els bumerangs de Villa Chigi (2005), Al ras (2007), Última oda a Barcelona (amb Jordi Valls i Pozo) (2008) Cent mil déus en un cau fosc (2008), Col·lisionS (2009), Estiula (2011), Teresa la mòmia (amb David Caño) (2013), Llegat rebel (2013), Selvàtica (2015), Talismà (2017), Llum a l’arsenal. Cent poemes (antologia 1987-2017) (2017), Ancestral (2019), L’espai profund (2020).

OBRA NARRATIVA
* Aconitum (1999), Electra i la carretera (2001), L’expulsió del paradís (2004), L’endemà de tot (2014)

OBRA ASSAGÍSTICA

* Les interpretacions (2006), Baules i llenguatges (2011), El meridià de París (2016), L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (2019)
* “La indòmita sobirania de la forma. Reflexions sobre l’obra de Jordi Fulla”, dins Llindar i celístia, Jordi Fulla (2019), “Audaces i talentoses: la jove poesia a l’inici del segle XXI”, dins Poesia catalana avui 2000-2015, Quaderns de Bellaguarda 1 (2016)
* Estudis literaris: “Versos híbrids, mons imprevisibles: la jove poesia del segle XXI”,”Jordi Pàmias: vell com l’alzina, jove com el poltre”, Núvol, “Anna Gual té molta plata”, Núvol, “La tecnologia del poema. La ciberpoesia i els nous llenguatges”, Barcelona, Revista de Catalunya; “Guerrilla fosca, poesia hacker”, Núvol.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Ran dels cirerers
Com un roc o una efígie:
així em veus, així em jutges
ran dels cirerers.
Però més aviat
sóc el riu que flueix,
la llum que parpelleja
entre els rosers silvestres,
el pas de la tardor
en cada arbre,
la veu que reverbera en el coval.
No m’anomenis, llavors,
ni em defineixis.
Ni pensis en mi
com una cosa que puguis heure
o que et plagui retenir.
Jo no et sóc: m’esvaeixo.
I deixo en cada petja
un nou parany.

Has vingut de lluny
i el meu cor t’estalona,
silenciós.

Però ara ja ets lliure.

Quan arribis al cim
continua pujant.

En l’hipèric
En l’hipèric
l’eufòria roborant
que t’erigeix en flama.
Els déus menors
t’acosten, lentament,
al somni ambrat.
Eufòria-eufòrbia: al bosc.
La joia:
com dir-la sense perla
–rodona, coronada–
per vèncer el desànim
que s’ajup rere el cor?
El roc amaga l’or.
I tot s’agita.
Dus l’anell dels orats.

Espectre
A l’illa del furor una altra illa immensa.
El laberint i el mar. La solitud i el fum.
La mirada és un riu de deliri i enuig.
La cova, el cercle, el doll: el temps en esvair-se.

¿I què, sinó l’absent, perdurarà entre els murs?
L’amortallada llum, jardí de cera i fang,
fou el son d’un desig mancat de nit i somni.
I ara dormen els déus, per preservar-te els ulls.

No toquis, doncs, el cos que, esblanqueït, s’esmuny.
El gran enigma fuig en invocar-ne el rostre.

Set
Si el món flueix vull ser-ne l’aigua,
la veu que no s’atura al mateix lloc
i fuig i torna i s’enrabia
quan ja el corret
s’emporta el pont
i roden arbres i palets
i els remolins s’enfilen a les teules
fins que l’embat enyora, en l’assossec,
aquella riba que, alta, amaga
la veritable font, el doll, la set.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *