A l’horabaixa s’enlaira el nostre ànim complaent,
som gent que viu la nit amb tot l’anhel.
És la vesprada permanent d’un jovent
que llença pensaments a l’aire tostemps,
el vespre xafogós que crida a gresca,
en un estiu que somriu de menester.
Avui, al capvespre, tot llueix ben alt al cel
penyora de festa que el silenci enfonsa.
És hora de crepuscle, de fosca allunyada
i alè que reviu il.lusions perennes.
La tarde que ens cuina el somni saborosament,
el de tots els temps quan l’ànim se’ns esvera.
Una tarda somrient amb tots els accents
que fan de la parla “proclama encesa”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!