Cèlia Sànchez-Mústich va nàixer a Barcelona el 1954). És poeta i escriptora que resideix a Sitges. Va cursar estudis musicals (piano, guitarra, harmonia) a Arts del Ritme i al Conservatori del Liceu.
* Ha estat guardonada amb el premi Mercè Rodoreda de narrativa, el Miquel de Palol de poesia, el Serra d’Or de literatura i assaig, o el Premi Octubre de poesia.
* La seua obra ha estat traduïda al gallec, èuscar, castellà, francès, occità, italià i anglès, i han format part de diverses antologies tant en format de llibre (entre d’altres, Parlano le donne, poetesse catalane del XXI secolo, 48 poètes catalans pour le XXI siècle, La Traductière o Paraula encesa.
* Un curtmetratge dirigit per Jordi Bueno (estrenat el 2012) s’ha basat en un dels seus contes, Ràdio taxi.
* Dinamitzadora cultural, ha promogut diversos projectes de difusió de la poesia com ara les trobades poeticomusicals a Lailo, una rebotiga del Raval, i la singular Festa de la Poesia a Sitges.
Obra poètica
* La cendra i el miracle (1989), El lleu respir (1991), Temperatura humana (1994) Taques (1997), Llum de claraboia (2004), A la taula del mig (2009), On no sabem (2010) A l’hotel, a deshora (2014), La gota negra (2018).
Novel·la
Les cambres del desig (1999), Tercer acte d’amor (2002).
Premis
Rosa Leveroni (1990): El lleu respir; Don-na (1992): Diagnòstic: lluna nova; Miquel de Palol (1996): Taques; Mercè Rodoreda -de la Nit de Santa Llúcia- (1999): El tacte de l’ametlla (Premi Mercè Rodoreda); 7LLETRES (2008): NO. I SÍ Premi Crítica Serra d’Or de poesia (2010): A la taula del mig (Premi Crítica Serra d’Or); Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges (2010) (Premi Sitges)
Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre, (2010): On no sabem (Premi Vicent Andrés Estellés de poesia)
BREU ANTOLOGIA POÈTICA
Adéu temporal
Com dues mans violentades
que emergissin de la terra,
dos arbres, recent podats,
voregen el camí.
Avanço
sota un cel esquerdat
per les branques ben nues.
Les mans, a les butxaques,
les duc podades d’ahir.
ArDIT
No t’espanti
si la lluna cau als nostres peus
i s’esmicola: farem cuques de llum
amb les deixies mentre aguaitem
el satèl·lit de recanvi
que tenim emparaulat amb l’univers.
Espai latent
És l’objecte
feixuc, esbarriat, inaccessible,
proscrit dels escombralls.
Sublim, delator, irrenunciable,
destituït del sol.
Per sempre viu
al sostremort.
El punt
Si creus que mai no morirà
t’empaita el risc d’un dol
sense mesura.
Si en veus la fi
com la sentència irrevocable,
el pensament del límit
pot ser-ne executor.
Només hi ha un punt
misteriós, esquerp,
equidistant de la reixa i l’abisme,
del somni i el dubte,
on recolzar l’amor.
Taques (1)
Avalot d’esperits
que prorrompen dels llimbs
per fer-se veure.
Prenen hostatges:
la sang, la tinta o el cafè.
S’hi escuden i s’estimben
contra bruses, llençols
i cobretaules.
O qualsevol matèria
que els deixi emetre
senyals de foc.
Pregàries indelebles
espargides en la Terra
que taca l’univers
del cos d’un déu
que viu en el replec
d’una altra taca
d’un altre déu
de llet, de fang o de carmí.
Alzheimer
Aquest és el nom del meu rival.
Qui t’allunya de mi.
Però com si es tractés d’una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!