Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

10 de juliol de 2020
0 comentaris

Poetes catalans (47): Francesc Parcerisas

Francesc Parcerisas i Vázquez va nàixer a Begues, Baix Llobregat, el 1944. És professor del departament de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual ha estat vicedirector i cap del Departament de Traducció. Fou Vicepresident al Principat (1991-1997) i President (1998-1999) de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i ha estat director (1998 – 2004) i degà (2010 – 2016) de la Institució de les Lletres Catalanes.

* És poeta, traductor i crític literari.
* Membre destacat de la generació literària dels 70, ha publicat molts llibres de poemes i ha rebut nombrosos premis, com ara el Carles Riba del 1966, el Joan Alcover del 1975, el de la Crítica de poesia catalana (1983) i el de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya, el mateix any. L’any 1991 Triomf del present, recull de la seua obra poètica, rebé el premi Lletra d’Or. Amb el seu primer llibre de prosa, La primavera a Pequín (2013), ha aconseguit el Premi Llibreter de narrativa 2013.
* Com a traductor, és conegut per les seues traduccions d’El Senyor dels Anells i altres obres de J.R.R. Tolkien. Parcerisas ha traduït també poesia al català, sobretot anglesa: destaquen les seues versions de Seamus Heaney (La llanterna de l’arç), Ezra Pound (Cathai i Un esborrany de XXX Cantos) i David Rosenthal.
* El 2015 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura «per la rellevància de la seva poesia, de l’obra traduïda i la seva labor com a crític literari».

Obra publicada

Poesia

* Vint poemes civils (1967). Homes que es banyen (1970). Discurs sobre les matèries terrestres (1972), Granollers, fulla baixa (1973), Latituds dels cavalls (1974), Dues suites (1976), L’edat d’or (1983). Poemes (1969-1989) (1989), Amulet verd (1991), Triomf del present. Obra poètica (1965-1983) (1991). Focs d’octubre (1992). Natura morta amb nens (2000), Dos dies més de sud (2006), Seixanta-un poemes (2014)

Crítica i assaig

* L’objecte immediat (1991), Cent anys de traducció al català (1891-1991) (1998), Traducció, edició, ideologia. Aspectes sociològics de les traduccions de “La Bíblia” i de “L’Odissea” al català (2010), Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció (2013).

Diaris

* La primavera a Pequín (2013), Un estiu (2018)

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Retrat del poeta

Xiula el vent, l’aigua s’ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que és fosc
i es formen caramells de gel
a les teulades.
Que n’és de bo tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d’aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d’aquest petit moment de plaer
que tot s’ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira, adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l’encontre de la llum?

Un dia com aquest

Fa hores que volta amunt i avall
engabiat a la pròpia cambra.
Voldria sabem amb quines paraules
poder escriure aquell record,
però li costa tant trobar-les
que duu esquinçats un munt de fulls.
Ara s’atura arran de la finestra
i encén un cigarret.
És estiu, la tarda és xafogosa
i li arriba l’aldarull i els xiscles del carrer.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que l’ha dut
on ara es troba: a una cambra sola.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que el manté
pertorbadorament viu: el seu record.
Fins les olors semblen les mateixes.
I torna a seure i a lluitar amb les paraules
i és gairebé com si la tingués al costat,
com si la sentís riure entre els llençols.
I a mesura que escriu i la recobra
sap que la tarda s’esllavissa,
que aquest dia i aquell,
quan acabi la nit que ara s’inicia,
tindran una mateixa fi, inexorable.

Matí al bar

S’han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l’enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l’abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.

A Londres
I

Plourà encara a Londres i el passeig
humitejat s’omplirà de papers amb el vent.

Hi ha una noia rere la finestra
que mira amb insistència i belluga la mà.

La puc seguir d’una cambra a l’altra
i sovint la veig despullar-se al bany,
perquè ho fa exprés.

II

Ens arraulim, sols, entre tota la gent
que foragita el fred cru
de Trafalgar Square,
marxem cap al metro
ple de fosca calor
i ens ajuntem més, per besar-nos,
perquè ho fem exprés.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!