Poetes catalanes (42): Maria Josep Escrivà

Maria Josep Escrivà i Vidal va nàixer a Grau de Gandia el 1968. Llicenciada en Filologia Hispànica a la Universitat de València (UV), va obtindre el doctorat en Filologia Catalana en aquesta mateixa universitat. Va treballar durant cinc anys com a professora de català a l’Oficina de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Dénia. Responsable, en el període 1999-2016, de la secció de Literatura del CEIC Alfons el Vell de Gandia.

* És poeta i narradora.
* En l’actualitat dirigeix la col·lecció de plaquetes «Razef» d’Edicions 96, on fa de correctora lingüística i editora.
* És coautora amb Pau Sif de l’antologia Ai, València! Poemes (1017-2002); amb Josep Lluís Roig es va fer càrrec de l’edició de L’inventari clement de Gandia, poemari fins aleshores inèdit de Vicent Andrés Estellés, amb el qual va guanyar el premi Ausiàs March l’any 1966.
* Va ser guardonada l’any 1992 amb el Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó per Remor alè (1993), i el 1997, el Marià Manent per A les palpentes del vidre (1998).L’any 2007 guanya els Jocs Florals de Barcelona amb Flors a casa (2007) i, en conseqüència, obté el reconeixement com a «Poeta de la Ciutat».
* També és autora de Tots els noms de la pena (2002) i de Serena barca (2016).
* Ha format part d’antologies com ara Contemporànies (1999), Imparables,Parlano le donne. Poetesse catalane del XXI secolo (Nàpols, 2008) i a l’antologia Women Writers in Catalan (2017).
* Com a narradora ha publicat: Àngels de nata (2013) i el relat poètic L’Home del Capell de Palla (2017).
* Forma part del grup d’autors de l’obra col·lectiva 10 de 2 (2015). També ha participat com a autora en el recull del llibre de relats, Entre dones (2016).
* Ha col·laborat en mitjans de comunicació diversos com a crítica literària: Caràcters, Reduccions, Levante-EMV, L’Aiguadolç o Poetari.
* Té obra traduïda al castellà, a l’italià, al francès, a l’alemany, al croat, al basc i a l’anglès.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Ombres

Tristeses apegaloses
d’un record infinit
es dibuixen sobre una paret
neta com taca de neu:
tions que sobrevisqueren al xop
i ara esquincen la pell del vent
i tracen en l’aire camins d’ombres
en direcció al regne
dels somnis sense nom.

Celebració

Disfressa amb maquillatges l’aroma del record
atenta a no oblidar cap ombra compromesa,
cap petja que delate que el son li ha regalat
marjals de terra negra. Travessa ponts novells
entre esguards que confonen asfalt, cos i celístia
i acaba desxifrant cal·ligrafia d’astres
amb tota la claror a punt per celebrar
que, també en la nostàlgia, ací serà ciutat.

El clot de la Mota

Sap que el prodigi dura un instant,
el gest precís dels fanals quan més lívid
destil·len el silenci. Que s’albira
puntual xàfec malva i oronetes.

Dòcils pupil·les transmeten rigor
de segle escàs amb ullals on abeura
la fam de la història. I eren
temps de marjals atapint horitzons,
sendes i nens de terra percaçant
bestioles amb nom de sant petit.

Un instant fugitiu i ja n’és còmplice,
motiu i còmplice d’un món enllà
l’estiu de bat a bat, enmig d’un clot
antic de motes, camí de la mar,
on l’últim raig de sol sempre era verd.

De mar compartida

L’aire tremola amb cada vol d’ocell.
Cau la tarda i una dona camina
per platges desmaiades:
passos salats, pell clara.
Amb algun convenciment camina
fins al límit abrupte de les roques.
Vacil·la un instant, escull la fita
exacta i llança al mar engrunes de pa
que trau d’alguna butxaca.
La dona riu, enfrontada a les ones,
quan els peixos s’acosten
a menjar-se-li el riure,
fins que s’apaga el desvari d’escates
i contempla en silenci com retorna la calma.
Així, cada vesprada existirà
un camí cara a cara amb l’últim sol.
Mentre la dona —pell
salada, passos clars—
crega que el gran motiu
per caminar se’l trau d’una butxaca.
I que no tornarien a nadar,
els peixos, si no fos per l’esperança
de buscar-li les mans,
felices i amples com dues magnòlies.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *