Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

2 de juliol de 2020
0 comentaris

El mestre més influent de Francesc Llop: Nicanor Vázquez

Francesc Llop era un aguerrit conversador. Ja en edat de maduresa solia fer remembrança de les típiques batalletes de la noiesa mentre feia calades amb la seua pipa habitual, que li donava una personalitat ben peculiar. Solia treure pit pel fet que quan només tenia cinc anys ja elaborava ninots a les parets de la humil casa on va veure la primera llum, o en qualsevol paper que li venia a mà. Havia nascut en terra de quartana, a l’hort dels Clots, prop del Raval del Pom de Campredó. La celebració de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 els obria les portes de la gran ciutat. Varen establir-se al Carrer de Nàpols, a l’Eixample. Tot fa suposar que van poder anar tirant prou bé econòmicament atès que va poder portar a terme el seu somni artístic d’una manera acadèmica, fet que no estava a l’abast de tothom a finals de la centúria dinovena.
Jove amb talent i amb vocació artística, es va matricular a classes de l’Ateneu Obrer de la ciutat, entitat fundada el 1881 amb l’objectiu de fomentar l’ensenyament i la instrucció de la classe obrera, que completava amb l’exercici de la gimnàstica i altres activitats físiques com l’excursionisme. Estava dirigit per Manuel Bochons i Josep Pàmies, els quals varen fomentar la reforma social mitjançant l’acció cultural i educativa a través de l’oci, l’esport, la difusió científica i altres aspectes culturals.
El professor que tenia en més gran consideració era en Nicanor Vázquez Ubach (Barcelona 1861- 1930). Ens trobem davant d’un pintor, dibuixant i artista eclèctic el qual va estar influenciat per l’Art Nouveau. Va realitzar nombrosos dibuixos a la ploma per a setmanaris barcelonins, com “La Ilustración Artística” i “L’Esquella de la Torratxa”, “Ploma i Llapis”, “El Gato Negro” en l’almanac de “La Campana de Gràcia”, en diverses revistes de l’Argentina, país on va residir de 1912 a 1927, on va ser professor de dibuix i cap de taller a l’Escuela Industrial de la Nación.
Va esdevindre un gran cronista gràfic, tot un representant de l’anomenat “periodisme de l’art”.
Llop va entaular una bona amistat amb el mestre-artista, que va aprendre l’ofici de litògraf a París, ciutat que li va obrir tot noves perspectives artístiques. Va rebre classes a la famosa Acadèmia Lliure Collarossi, en la qual es treballaven els anomenats apunts de carrer. Vàzquez va impregnar-lo de l’ideari de “copiar del natural”, com llavors s’anomenavat aquesta ècnica de lluidores esqueixades de la pintura dels romàntics, que sometien a la realitat els ulls que la rebien. Justament la historiografia també situa el pintor impressionista campredonenc com a un dels principals deixebles del professor Vázquez: “Al marge de la seva obra plàstica cal esmentar també la seva activitat docent a l’Ateneu Obrer de Barcelona. Allí va tenir deixebles destacats com Francesc Llop, Pere Daura o el mexicà Armando García Núñez“.
Encara que pugui semblar estrany, malauradament l’obra d’un artista del mèrit de Nicanor Vázquez va caure al pou de l’oblit. De ben segur que no ha ajudat el fet de viure molts anys a l’Argentina, i que en el seu retorn al país ja tenia una edat avançada.
Quant a un dels grans paral·lelismes entre mestre i deixeble, trobem que tots dos van ser dibuixants veritablement prolífics. És a dir, dibuixants incansables que retrataven qualsevol instant de la seua vida, fet que els converteix en retratistes de l’època amb les seues obres de notable bellesa i grandíssim valor històric.
El darrer lligam els arriba en l’àmbit de les exposicions de la seua obra personal. Vàzquez va ser redescobert el 1972 arran de l’exposició de dibuixos que Antoni Rovira va organitzar a la seua galeria d’art; a la vegada que dos anys després va celebrar-se una nova exposició aquest cop a la Galeria AS. Llop moria a l’agost de 1970 a l’edat de 97 anys. Curiosament el 1973 es va celebrar una exposició retrospectiva del seu conjunt pictòric al Reial Cercle Artístic de Barcelona per tal de commemorar el centenari de seu naixement. Barcelona esdevenia de nou l’aparador ideal per remembrar dos figures del modernisme i impressionisme català respectivament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!