L’aventura artística de Diego Rivera i Francesc Llop

Francesc Llop i Marqués emprenia l’aventura americana el 1901, acompanyat de 28 joves artistes que es disposaven a fer les Amèriques. Literament, a menjar-se el món. En els breus apunts biogràfics que s’havien publicat en articles periodístics sobre el pintor campredonenc mai s’havia aprofundit en les raons que l’havien portat a fer aquest pas decisiu per a la seua carrera artística. Ens trobem amb un artista prometedor que s’havia nodrit acadèmicament a Barcelona, tant a les classes de l’Ateneu obrer com a Llotja. El seu estret contacte amb els impulsors de la taverna “Els 4 gats” va ser veritablement crucial atès que hi va conèixer altres artistes novells amb qui varen forjar plans i il·lusions. En les animades tertúlies es parlava de política i de moviments artístics, en un moment ideològic de canvi radical que va propiciar en el món de les lletres l’aparició de la Generació del 98 a nivell estatal: Antonio Machado, Pío Baroja, Azorín, Miguel de Unamuno, Ramon del Valle Inclán, etc., fruit dels desastres militars que havien acabat amb l’estat colonial.
El talent i el tarannà emprenedor dels joves europeus els va permetre anar fent camí dintre d’un país nou, que havia assolit la independència el 1822 però que havia sofert tota mena d’inestabilitats polítiques des de la seua creació. Els seus primers anys a Mèxic ja han deixat de ser una incògnita. Hem pogut constatar que es va anar adaptant al nou país mentre aprenia la tasca de restauració de quadres a les esglésies, les més importants de les quals la Catedral i la Basílica de Guadalupe. Tanmateix, també la d’enquadernador, que anys a venir li va permetre guanyar-se la vida en tornar a Catalunya.
Les nostres indagacions ens porten a afirmar categòricament que Llop va aconseguir fer-se un nom entre els artistes mexicans del seu temps. El nucli intel·lectual i lletrat de principis de la passada centúria es trobava a redós de la Revista moderna de Méjico, de caràcter literari que esdevingué la propagadora del modernisme. Alguns impulsors se’n separaren per fundar el 1906 Savia moderna. Francesc Llop era un dels artistes participants d’aquest magazin dirigit per Alfonso Cravioto, que aplegava un grup selecte d’artistes, literats i intel·lectuals, que volien superar el modernisme i fer apostes estètiques innovadores. És a dir, en només 5 anys al país ja es trobava al bell mig del principal nucli artístic asteca.
A més, en anys successius (1906-1907 i 1908) va guanyar concursos d’il·lustració per a “El mundo ilustrado”, la revista que havia creat el règim del dictador Porfirio Díaz, per tal de donar cabuda a iniciatives culturals.
Dintre de tot aquest marc de relacions, i en el rerefons tot l’entramat lligat al recentment fundat Orfeó català de Mexic (institució clau per a la vida artística i literària dels catalans residents al país), trobem la seua estreta relació amb Diego Rivera, el mitic pintor mexicà revolucionari. Justament la historiografia situa Llop com a mestre influent en l’obra de Rivera: A Murillo y a los catalanes Francisco Llop y Juan Fabregat, todos posimpresionistas, se debe -según Crespo de la Serna- una de las más importantes influencias en la obra de Rivera ; en sus retratos, bodegones y más que nada en su pintura monumental.
A la vegada, el revolucionari artista té paraules d’elogi sobre el pintor català i el seu amic Joan Fabregat en el seu llibre “Confesiones” quan els descriu com a obreros pintores decoradores, que habían trabajado por ser pintores de escuela.
Francesc Llop deixava Mèxic el 1910 quan va esclatar la revolució mexicana, que va ser molt violenta encapçalada per Pancho Villa i Emiliano Zapata, que va fer provocar que els estrangers marxessin cames ajudeu-me. En canvi, com a anècdota, quan se li preguntava perquè va deixar escapar la possibilitat de triomfar artísticament a Mèxic sempre solia contestar irònicament: perquè les dones no em deixaven viure.
Quant a Diego Rivera (Guanajuato, 1886 – Ciutat de Mèxic, 1957), va ser un destacat muralista mexicà famós per la seua tendència a plasmar obres d’alt contingut social en edificis públics, principalment en el Centre Històric de la Ciutat de Mèxic. S’estableix a la capital on rep una pensió del Secretari d’Educació, Justo Sierra, i del governador de Veracruz que li permet ingressar al taller d’Eduardo Chicharro a Madrid, on entra en relació amb Valle-Inclan. Durant els anys també va ser amic de Picasso.
El de Guanajuato va tindre una formació paisatgística per la qual cosa va estar força unit a la carrera de Llop. Amb el temps es va convertir en el màxim representant del muralisme social de tendència socialista, que el porta a reivindicar la història indígena dels indis. Va treballar el cubisme, influenciat per Picasso, però va consolidar un estil propi seguint un ideari extremadament panamericà de l’art. La seua concepció del mural parteix d’una revisió de l’art autòcton de l’Amèrica anterior al descobriment mitjançant una actualització moderna que ajudés a canviar estructures socials. La seua obra es caracteritza fonamentalment per la riquesa cromàtica: el colorisme és per a Rivera representació del poble i s’oposa al gris amb el que tendeix a representar els valors del capitalisme industrial. Un nou punt que, malgrat diferències estètiques, l’apropa a Llop, un molt bon colorista igualment.
Cal destacar el fet que l’adopció del gènere mural respon clarament a la voluntat de dotar d’una utilitat pública l’obra artística. Fa un elogi del poble i de la natura per cridar a la revolució que ha d’acabar amb la misèria física i mental de la població.
L’única aproximació política del pintor campredonenc la trobem en plena Guerra Civil quan va fer donació de quadres per al front de Madrid com a membre del col·lectiu d’artistes antifeixistes. Tanmateix, Llop mantingué relació amb Rivera, a la vegada que mostrava el seu suport al muralisme com a eina de reivindicació social a través de l’art. Indubtablement, no podem entendre el conjunt de la carrera artística llopiana sense la influència mexicana i la connexió tangible amb el pintor més destacat de la història del país, Diego Rivera.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *