Poetes catalanes (38): Montse Cufí

Montserrat Cufí Adroher va veure la primera llum a Figueres el 1978. És empresària, i tira endavant l’empresa terapètucia UN SENTIMENT – llana de l’Empordà, que dóna vida a productes derivats de la llana per millorar la salut i el benestar de les persones, usant tècniques tradicionals respectuoses amb el medi ambient.rosa.

* És poeta i rapsoda.
* Va estar guardonada amb el segon premi del II Maig Literari de Can Massot el 2013 amb “Qui sóc?” (p el tercer premi del concurs organitzat pel Consell Comarcal Figuerenc el 2013 amb “Despertar” (prosa), la Gran Medalla atorgada per la Companyia Literària La Ginesta d’Or en els Jocs Florals celebrats a Perpinyà el 2014 amb “La bassa de l’horta” (prosa).
* En poesia va emportar-se una altra Gran Medalla atorgada per la Companyia Literària La Ginesta d’Or el 2015 amb “Tot ve de dins” (poema visual).
* És impulsora, juntament amb altres poetes, del Festival d’estiu de Poesia de l’Empordà POEMESTIU, que s’organitza a diverses poblacions (Figueres, Navata, Darnius, Taravauss…) i que combina altres arts com la música, el teatre, cant coral…
* Forma part del col·lectiu VERSOS.CAT.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Primer pensament

No et daré
pa amb mel,
no te’l daré
fins que mereixis
el meu amor,
el meu respecte.
Mentre tan viu
amb el que tens;
Pobresa.

El llaç
Convertida en reina de la nit
llueixo el teu vestit
enllaçat a l’alçada del pit,
cau suau l’aplom de l’oblit.

Presideix un to confús,
ensanglotat forma un nus
de tendres imatges,
enfilades en un gran fus.

L’Adéu és un llarg camí,
m’acompanya ornamentat
en la solapa que et vaig cosí
en el caprici del destí.

M’emporto il·lusions,
riures, sorpreses i cançons
per omplir el gran pou,
no puc veure el fons.

Confiada m’abandono
damunt gentils mans,
fins que m’anadono
del dolor de tants anys.

Clou una estació i una altra,
cau el llaç de l’estança
just sorto al carrer,
pas a pas camino descalça.

Apareix el dia al lloc de la nit,
en una gota d’aigua
toco l’Arc de Sant Martí
sentint lliure el pit.

El grial
Esbocinades les cloïsses de boira passatgera,
l’udol del temps ha fermat la mar,
refeta, de tan idòlatra desfeta,
fúria alliberada d’un pelegrí desterrat.

Penyora de pelfa incorrupte,
qui t’ha dat tal sentit transcendit?
M’empenyo a canviar or per sutge,
anar més enllà; crema del Fènix ardit.

Fitada consolidada en el Crist beneït,
d’un doll solar de llum
que vessa, immesurable,
el Grial del Nadal assolit.

De sol i sorra
Closca dura de sol i sorra,
freda mar que de tu n’es dada,
remor d’onades petites,
revolades, d’espumeta fosa.
Una darrera l’altra
en sou posades,
com un tren enfilades.
Aneu xocant,
clinc, clinc, clanc,
sobre l’allargat coll delicat.
Regal de la mar,
tresor desvetllat,
que ara ets guardat
en el joier de l’ànima.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *