Paral·lelismes en els primers anys artístics de Francesc Llop i Pablo Picasso

L’escriptor barceloní Esteban Martín, resident a Tortosa, en la seua novel·la “El pintor d’ombres” ens situa al bell mig de la noiesa del cèlebre artista malagueny Pablo Ruiz Picasso. Sobretot a la primera part del relat, a través de la personalitat imponent del jove aspirant a geni, intenta fer un retrat acurat de la vida obrera als barris humils de la capital catalana, amb profunds desenganys i desesperances perennes.
La carrera artística del paisatgista Francesc Llop i Marqués (Campredó 1873-Barcelona 1970) i del mestre pictòric conegut com a Picasso (Màlaga 1881 – Mogins 1973) s’endega d’una manera paral·lela en l’espai i en el temps, amb alguns trets en comú ben significatius. Òbviament, amb el pas dels anys, l’impetuós artista andalús va aconseguir arribar a la seua veritable fita: ser un pintor únic; mentre que el campredonenc va realitzar únicament una carrera amb cert relleu artístic com a un bon paisatgista, aquarel·lista i colorista en l’àmbit de l’impressionisme, moviment pictòric que tendia a recollir les impressions fugisseres amb la juxtaposició dels colors purs en tocs fragmentats per tal de donar relleu a la composició, al volum, a la perspectiva i a les emocions.
El jove Francesc Llop va arribar a Barcelona amb la seua família als 15 anys el 1888, any en què se celebrava l’Exposició Universal per la qual cosa la ciutat requeria molta mà d’obra procedent del camp català. La metròpoli li va obrir un món totalment desconegut amb possibilitats acadèmics en l’àmbit de l’art. Va poder fugir de la terra de quartana, que era l’horta de Font de Quinto, mentre es matriculava a cursos artístics a l’Ateneu obrer i a Llotja, l’escola d’art més prestigiosa de la gran ciutat.
Picasso feia cap a Barcelona el 1895, set anys després, procedent d’A Corunya, on el seu pare havia treballat durant 4 anys anodins com a professor de dibuix i de pintura en una acadèmia. A l’igual que a Llop el cap i casal li ofereix tot un ventall de possibilitats, així com el situa davant de tota mena d’incògnites. També va ingressar a Llotja el 1896, quan era molt més jove que la resta d’estudiants, en la qual va rebre classes de Nicanor Vázquez.
Justament amb la figura del prestigiós professor trobem la primera contraposició entre els dos artistes: per al campredonenc va suposar tot un luxe rebre el suport acadèmic d’un il·lustre artista, mentre que per al malagueny tot mestratge acadèmic li suposava una càrrega ja que volia trobar el seu espai per lliure.
Llop i Picasso varen tornar a compartir espai a “Els 4 Gats”, una prestigiosa cafeteria que es va inaugurar el 1897 a l’estil de “Le chat noir” parisenc, la qual va esdevindre el veritable punt de trobada dels artistes bohemis i dels escriptors barcelonins. A part d’uns menús justets gastronòmicament, l’oferta cultural del local va suposar tota una revolució a la ciutat. Els joves artistes i lletrats formaven part de nodrides tertúlies en les quals analitzaven el món artístic així com la delicada situació política després de la pèrdua de les darreres colonies a Cuba i Filipines el 1898. L’amalgama d’activitats es completava amb teatre de putxinelis i la celebració d’exposicions d’autors novells, en les quals es va estrenar el cèlebre Picasso.
En aquest edifici modernista, dissenyat per Josep Puig i Cadafalch, al cèntric carrer de Montsió, tots dos varen crèixer com a artistes a redós de contrastats pintors com Ramon Casas, Ramon Casellas o Santiago Rusiñol. Un joveníssim i prometedor Picasso va conèixer Isidre Nonell, pintor que ja havia triomfat a París. L’any 1900 se l’emporta a la capital francesa on va poder exhibir alguns dels seus quadres, la carrera picassiana ja esdevenia imparable. Quant a Llop, les reunions de la famosa taverna li van aportar molts coneixements teòrics així com coneixences humanes. Justament l’any després, el 1901, emprenia l’aventura mexicana amb 28 joves catalans que anaven a fer les Amèriques on pensaven que seria més fàcil realitzar una notòria carrera artística.
Aquells inicis de la centúria passada van representar un pas endavant formidable per a la carrera artística de tots dos. Llop a Mèxic va estar a punt de tocar la mel del triomf. Va entrar en contacte amb les revistes artístiques amb més nom a l’estat asteca: “Sàvia moderna” i “El mundo ilustrado”, va gaudir de les primeres exposicions a l’Orfeó Català de Mèxic i a la “Academia de la juventud”, i va guanyar els primers premis com a il·lustrador. La historiografia ens l’anomena com un dels mestres influents en la futura carrera imponent de Diego Rivera (Guanajuato 1886-Ciutat de Mèxic 1957), l’artista mexicà més famós de tots els temps. El propi Rivera, pare del “muralismo” i la pintura d’arrel social mexicana, defineix el català com a un dels europeus que més havia aportat a la pintura del país. Pel que respecta a Picasso, viu la dècada del seu esclat artístic, amb els períodes blaus (pessimista) i rosa (optimista), mentre s’aparta de tot academicisme i crea una nova tendència artística, el cubisme.
A redós de tots dos, com a gran mestra, la natura: l’aprenentatge a l’Ebre. El pintor de Font de quinto va començar a dibuixar i a mostrar el seu talent des de molt menut en l’habitacle humil que encara roman en peus a l’hort dels Clots; per la seua part, Picasso, amb la seua estada transcendent de 1899 a Orta d’Ebre on va aprendre tot el que sabia (el mateix dixit), que el va portar a descobir la innovació més important del segle xx, transformant la perspectiva convencional i la manera de percebre les formes, que apareixen fragmentades com un trencaclosques amb les peces mal posades.
L’esmentat Esteban Martín dedica molt d’espai a difondre el quadre “Les senyoretes d’Avinyó” a la seua novel·la. Aquell bordell barceloní esdevé el fil conductor de la rebel·lia juvenil, mentre ens retrata el jove artista com un promiscu en l’àmbit del sexe. El Carrer d’Avinyó esdevé tot un espill de les diferències de classes, de la pobresa inherent, de la depravació o d’allò que fa fer la gana. Per a Llop i per a Picasso suposava el descobriment de la duresa de la vida, malgrat que els amics bohemis en fessin ús habitual.
Als 4 gats van coincidir en l’espai i en les amistats. Llop esdevingué íntim amic de Santiago Rusiñol (Barcelona 1861-Aranjuez 1931), dramaturg i pintor de molt relleu del modernisme català. El va introduir a tot l’entramat de les festes modernistes on la “bohèmia” es pot interpretar de tantes maneres. Nonell obrí les portes a Picasso, Rusiñol va ser l’avalador de Llop.
La cafeteria cultural, Mèxic o París, Orta d’Ebre o Campredó, el carrer d’Avinyó o Llotja, de diferent manera són indrets essencials per a llur formació. El talent de Picasso el va portar a la innovació i la recerca constant incansable; Llop, en canvi, no va veure alterat el seu concepte pictòric malgrat els molts “ismes” amb què va conviure dècada rere dècada. Ens deixaren tots dos als 1970 carregats d’anys, amb fruits diferents però ben significatius.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *