Emigdi Subirats i Sebastià

Núria Martínez-Vernis va nàixer a Barcelona el 1976.

* És una de les poetes i rapsodes més actives de la poètica catalana actual.
* Ha participat en mants festivals i recitals poètics, i ha contribuït a revistes literàries, com ara Pèl capell, i fanzines com ara Cataclístics.
* El 2011, va ser invitada a participar en l’acte final de la Setmana de la Poesia de Barcelona, el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, al Palau de la Música amb 8 altres poetes nacionals i internacionals
* El seu primer llibre de poemes, L’acròbata (2000), va rebre el Premi Amadeu Oller i el Premi literari Memorial Anna Dodas. Amb el segon llibre, Quantes mentides fan una sola veritat (2003), va guanyar el Premi Josep M. Lopez-Picó. També ha publicat Deix on dir, amb il·lustracions de Roger Abella Castany (2013).
* És l’autora de Llibres d’artista experimentals com: A B S, KALLABASH, PARADIS ARTIFICIELS, Bcn, 2010, edició artesanal, amb un dibuix original a l’interior de la contraportada, paraules i poemes visuals i concrets amb lletres i sense, i paraules ABStractes, més un dibuix impossible. Idioma: català i algunes paraules inventades; AF RICA, KalaBaSh, Bcn, gener 2010 / abril 2012, edició artesanal, amb un dibuix original a l’interior de la contraportada, dibuixos impossibles i paraules. Idioma: català i algunes paraules inventades.
* Ha estat antologada en els següents volums col·lectius: Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (2011), Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló (2011); . Bcn Poesia: 27è Festival Internacional de Poesia de Barcelona (2011); Ferro, Alabatre 60 (2009) – volum en homenatge a Ferran Garcia (Balaguer 1949); Poetàrium, Contemporary Catalan Poetry, Institut Ramon Llull, (2009) (anglès) – “catàleg” de poetes; Veus paral·leles 4 / voces paraleles 4: De Lliño a Taüll, poetes asturians i catalans / Poetes asturianos y catalanes; Segle 21: vint-i-una i una poetes per al segle vint-i-u, a cura d’Alícia Beltran i Pere Perelló, (2001).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Un tastet del seu talent
Per deixar fer que guanyo temps al vespre,
faig la raó a qui la demana
i no tinc la consciència per deixar-la tranquil·la.
Com són les hores d’estretes i grosses.
Tanta runa expressa per tu,
tanta pedra sola,
tant de tu sense tu.
Ets l’etèria cara de l’insomni,
la pressió perpètua dels cossos.
Vespres pesats ens fan l’aire fred un dia i un altre.
Pusil·lànimes,
abatuts o dispersos,
tindrem les eines i no els usos.
M’aclapara el cos que fa el zel entre finestres brutes.
M’orienta el miol.
La sisena vida del gat m’ha aconsellat malament.

[Admiro sense queixes…]
Admiro sense queixes
els dimecres prop dels dijous,
la restauració del mite
en una dutxa com de platja quilomètrica i la Gran mamma,
motivació de gitanos,
una música forçada al vent com d’una sola guitarra.

La conversa és pura mitologia,
déus que són anarquistes
que mengen bé
i no parlen massa. Déus que ploren quan els mires,
quan fas diana. La forquilla
anellada al dit i per expressa diligència d’amor
que es clava justa en una fondària d’aigua.

Morts són els vespres, si lluny.
Quan no, un cos que sura d’entre els mercats del món
i per curiositat salvatge.

A la manera de dir de les bruixes
és prioritària la traducció dels cossos.

I amb el temps
surten tots els números.
El quinze que fa de dos,
l’u que fa de dos, el catorze i sense que s’entengui.

Bado el recorregut estricte
que marquen les vetes de les teves mans,
i repeteixo trossos que es relliguen
quan inventes coincidència.

Treus màgia. Una ball de titelles, mussols i soldats
que apunten a la porta
i disparen.

[És tan poc útil la son…]
És tant poc útil la son per al combat persona-persona que reconec caselles plenes i soldats d’aire estavellant els ulls cap a un blanc impossible. La derrota és aquí. Accepto la condició de mala olor, de pou mort, de túnels i grues que reconstrueixen el desinterès en dosis no apamables. Aquí, la reconstrucció és d’aigua i fluixesa que des del moll lector es viu l’obsessió d’escoltar-te, de pagar amb duros la pols per metres. I l’oli destaca. S’escampa tant a poc a poc que veuràs com combina tristesa, ràbia i pena, com no fa adéu ni salut, sols el gest de perdre. Conclou que no sap fer-ho d’altra besada. Discurs d’adéu de tu i barrancs que s’anticipen; la fona talladora, la destrucció biogràfica. La boca du pinyol i els mariners els seus nusos. L’ofec també fa cervell. I de la son una manera tranquil·la. Deixaré fer als escaquistes, soldats i bruixes en una estratègia suïcida: Tu no importa.

[Faig fang per a les noves criatures…]
Faig fang per a les noves criatures. Invento superpoblació. Caracteritzo individus amb infinites variacions de la mateixa por. Dia a dia substituir perfecte la cara -ho porta l’escultura -i pel fang canviar ràbia pena mal i allargar la vida pels costats que exposes. Flanc d’un ganivet o una congestió de no estar, i més per casa. La muntanya és un decorat que explica shows per a teatrets i firetes. Avui és exacte la pena. Desafectats els cossos són ordres que desprogramo de càstig. És per mi. És la culpa, la son i la incapacitat d’endreçar els duros i les armes que calen. Del bon fer, de la bona matemàtica, del rumor diari, d’avall les olors que podrien tocar-se, ser tacte d’entre els mars i navegar com si nedar fos un fixar el timó cap robar les pors. No deixo de Ben Harper amb tu, i que l’estafa sigui exacta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!