Poetes catalans (29): Albert Guiu

Albert Guiu i Bagés va nàixer a Flix el 1972. És llicenciat en filologia hispànica i professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Terra Alta de Gandesa. Compagina la docència amb les col·laboracions en diverses revistes i diaris i l’activitat literària.

* És poeta i escriptor en llengua catalana i castellana.
* Col·labora en programes de ràdio de temàtica literària.
* Ha pres part en reculls col·lectius com L’Altre Nadal, Galeria Ebrenca, Estius a l’Ebre, El riu que parla, i a l’antologia poètica Lletres de casa.
* Activista cultural i literari arreu de les Terres de l’Ebre.
* Coordinador del club de lectura poètic de la Biblioteca de Gandesa.
* Va ser guardonar amb el premi poètics Marià Manent de 2004 i Miquel Martí i Pol de 2006.

Obra literària

Poesia
* Els Versos de la prostituta (2004), De la mà de la meva filla (2007), L’himne d’aquest matí (2008), Un pom de paraules flixanques (2010), Raül i Rosa (2014), Des del pensament dels filòsofs (2017), El llorer dels mots (2018)

Narrativa
* Memòries d’una oroneta de Bécquer i altres relats (2014), La gatera del temps.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Amb un cabdell de tacte agre
teixeixo les restes d’un rellotge
brodat de color tènue.
Apareix el temps que se’n va anar
al teler negre de la mirada
que plora el gust del vòmit
a cada bes que torna.
Els rostres morenos de la meva terra
ressonen sota els llençols
que acullen cada albada els meus malsons.
Si ells sabessin que la meva vida s’enderroca
en revuire els meus inventats actes de sexe.

***

S’està acabant l’aigua en aquest desert
i l’arena recita la taula de multiplicar-se
amb els peus veloços dels segons
d’un rellotge on s’ha detingut l’esperança.
Amb la mà suïcida dels poetes tristos
escric amb traçades que esgarrapo
versos que callin aquest ofici tan antic
que em mata i em ressuscita
amb l’eterna condemna a aquest manteniment
de mil i un rostres besats,
de mil i un rostres oblidats.

***

La calma s’esbiaixa als meus braços
estesos en flor oberta
a l’asfalt dels silencis àvids.

Un altre cop tot s’ha acabat
i el fum d’una cigarreta negra
voleia per l’escenari
que comparteixo amb un desconegut.
El veïnatge de l’alè que emana
és la ressaca d’una passió inexistent.
Amb les mans, esperances adormides,
jo també encenc un cigarret.

***

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *