Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

17 de juny de 2020
0 comentaris

Poetes catalanes (24): Dolors Miquel

Dolors Miquel i Abellà va nàixer a Lleida el 1960. És poeta i ha col·laborat amb articles en la premsa escrita i oferint recitals.

* És autora d’una obra prolífica: El vent i la casa tancada (1990), Llibre dels homes (1998), Transgredior (1999), Haikús del camioner (1999), Gitana Roc (2000), Mos de gat (2002), Amb capell (2003), Ver7s de la terra (2004), AIOÇ (2004) i Missa pagesa (2006). Com a prosista, ha publicat Maruja Reyes sóc jo (1992).
* Ha estat guardonada: el Premi Rosa Leveroni (1989) per El vent i la casa tancada, el Premi Ciutat de Barcelona de poesia (2005) per AIOÇ i Gabriel Ferrater (2006) per Missa pagesa, el Rosa d’Or de la Pau de Poesia Popular (Glosat) dels Premis Castellitx 2002, per Verds de la terra; Premi Alfons el Magnànim València de Poesia (2011), per Gàrgola;Premi Alfons el Magnànim València de Poesia (2012), per La flor invisible; Premi Ausiàs March de Poesia (2016), per El guant de plàstic rosa; Premi Crítica Serra d’Or (2020), per IctiosaurePublicacions
* És una rapsoda habitual als certàmens poètics d’arreu dels Països Catalans.
* És autora de les polèmiques lectures del Pare nostre i Mare nostra.
* Ha col·laborat en les revistes La Verge Peluda (2002) i la polèmica revista lleidatana La Higiènica (1999)

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

TEMPESTA

Amb la violència del vent
sobre aigües marines
que embraveix l’onada,
així sento esclatar
el desig dins meu:
crinera de llamps
que creua el meu cel
en un instant fugaç,
des de la teva mirada.

*
Em vaig venjar. Tenia una mirada serena,
seré també el vi que m’oferia dins el cristall de la copa.
No recordo ni el seu nom ni la paraula,
però les mans sí, pigades,
sinceres i inhàbils, prestes per al vi i l’amor,
unes mans per guiar, dibuix d’estels,
per protegir de la nit fonda.
Va ser una nit que vaig trencar el seu cor de vidre,
amb fúria, i brillava pel terra de la cambra fosca.
A cops, cal venjar-se en altres cossos.
Fer el que ens fan, no resignar-se a les nafres.

*
Feies girar la bola del món al teu entrecuix
quan vaig sentir un desig del tot salvatge
i aquella petita noia, tímida i fosca,
amb l’empremta de la teva pell en la seva;
aquella petita dona quasi de pedra,
quasi d’aigua, aquella silenciosa noia.
Vaig regalar-te la meva rialla més fresca,
plena d’illes gregues, de rutes llunyanes.
De vegades sento, com llavors, aquell mateix
primordial i salvatge desig de posseir-te.

CIUTAT

Te n’he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l’alegria dels bars, l’alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l’escuma,
l’atzur del cel sota els àlbers del riu…
Te n’he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.

Poema Vegetal

Ara sóc aquí.
Sóc un bosc d’heures obscenes.
Sóc un bosc de lianes impúdiques,
sóc l’esparracada masoquista d’esbarzers.
Travesso els espais foscos del cervell.
Muntada al cavall de la solitud,
a la gropa dels desitjos salvatges.
Sóc la densitat que s’ofega en l’excés.
Perduda en la immensitat del conte de la carn
t’espero llop cínic, escena mòbida.
Matar-te i morir en un lapsus de tmps,
murmurar foscor com si fos incendi,
devorar el límit, matar allò conegut.
Densitat que s’ofega en l’excés.
Ets el camí que em duu sense mi.
Tu sóc aquí.
Fantasia vegetal. Tardor del misteri.
Despulla’m.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!