Poetes catalans (13): Hèctor Moret

Hèctor B. Moret i Coso va nàixer a Mequinensa, al Baix Cinca, el 1958. És llicenciat en filologia catalana i treballa com a professor de català a Barcelona.

* És poeta, assagista i narrador, lingüista, crític literari i investigador i historiador de la llengua i la literatura catalanes.
* Un dels millors coneixedors de la literatura en català a la Franja de Ponent.
* Fa uns quants anys que va donar acabada la seua tasca poètica.
* Ha publicat molts articles amb el pseudònim Esteve Betrià.

Obra poètica

* Pentagrama (1987), Parella de negres (1988), Ròssecs (1992), Al cul del sac trobareu les porgueres (1993), Antídots (1996), Temps pervers (1999), In nuce. Antologia Lírica (2005), Camp clos/Campo cercado (2006).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

PAISATGE
Fang a les hortes i molsa als codissos,
pols a les golfes i pedra a les places,
pols a les cases i pedra als pedrissos,
fang a les portes i molsa a les basses.
Molsa a les gleres i fang als corrals,
pedra a les mines i pols als carrers,
pedra a les cales i pols als bancals,
molsa a les eres i fang als papers.
Em sé lligat a n-aquest erm paisatge
i per això no em fa mai cap retret
si per un moment oblido el llinatge.
Si sóc tan sec és perquè així m’ha fet,
únic consol per al meu cor salvatge,
aquest país de qui parlo en secret.

ESCOPlR LLUNY
Escopir gebre i refer esgalls,
limitar fÒbies i prendre escrúpols,
rastrejar símbols i crivassar rebuigs,
(perdre el recorrent ritme trencat)
són prictiques que no aiden gens
ni mica a ordenar fragments corcats.
Llistima del penetrant oratge
i de no tenir prou destresa
-impassible dins de boca aliena-
per dominar aquest onerós lament.

VELLS PARATGES
Ho recordes com si ara fos,
dolor profund és el moment:
no és mica estrany que quimèrics
paratges siguen encara avui
evocació de I’indòmit passat.
Llistima que ja no saps fer res
prou confortable i et desprens
lentament d’equivocs senyals
que deixen que les nits folles
s’escampen pels matins serens

EIXIR
Eixir un altre cop
a l’encontre del desconcert
-amb desenes d’antidots a les butxaques-
per recuperar amb renovats ulls
-sense rastre de son ni de lleganyes-
la dignitat de les mirades,
no reconforta tant com allargassar
el balbuceig en un exercici
que confirma que si no haguessis
eixit de casa l’hmbit incert
de la malura encara seria més estès.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *