Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

4 de juny de 2020
0 comentaris

Poetes catalans (11): Josep Porcar

Josep Porcar i Museros va nàixer a Castelló de la Plana el 28 de juliol de 1973. Llicenciat en Ciències de la Informació, és poeta, traductor literari, dissenyador gràfic i periodista.

* Tira endavant el blog Salms, a la vegada que és editor del Blogs de Lletres de la Universitat de Barcelona, el primer hiperblog català de literatura a la Xarxa, Premi LletrA 2007 a la millor pàgina web sobre literatura catalana.
* És autor de múltiples vídeo poemes, en els que fa una interpretació audiovisual de textos clàssics d’autors com: Emily Dickinson, Philip Larkin, W.B. Yeats, Edgar Allan Poe, Sylvia Plath.
* És membre d’El Pont Cooperativa de Lletres, entitat que associa els escriptors i les escriptores de les comarques del nord del País Valencià.
* Col·labora amb la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) en el desenvolupament del corpus teòric relatiu als formats digitals de comunicació literària.
* Ha estat guardonat amb els premis: Solstici (Manises, 1995), pel llibre Matèries encara; Miguel Hernández (Alacant, 1993), pel llibre Vint-i-dues mans de pintura; Senyoriu d’Ausiàs March (Beniarjó, 1994), pel llibre Crònica de l’ocupant; Vicent Andrés Estellés de poesia (València, 1998), pel llibre La culpa; LletrA 2007 a la millor pàgina web sobre literatura catalana per http://www.blocsdelletres.com/; la Crítica dels Escriptors Valencians (2014), pel llibre Llambreig; Jaume Bru i Vidal de poesia Ciutat de Sagunt (Sagunt, 2018), pel llibre Anys llum

Obra prolífica

* Vint-i-dues mans de pintura (1994), Matèries encara (1995), Crònica de l’ocupant (1995),
La culpa; De impura exspiratione; Sàtires i salms (1998), Els estius (2008),
* Coautor d’obres com: La Catosfera literària 08: primera antologia de blogs en català (2008), Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual (2012), Preguntes (2015), Nectari (2016), Anys llum (2019)

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Ara

Ara mateix, només els meus anys
Debolits en una tarda d’hivern retorçuda
I el so aquest de la libèl.lula que punxa el cor.
Només els murs ombrívols, la munició, el desmai,
La sal irredempta d’aquest dies on habite i em tatue.
Han passat, certament, moltes coses, aquelles il.lusions,
Aquelles llargues primaveres, les roges , les blanques
I les d’ara, les primaveres mortes… I ja en són vint, poeta;
Has tastat l’oli de la vida i del xiprers, tota l’aventura,
Com un ferrer cansat que pica l’averany de l’alba
T’has mastegat el sexe y l’aranya ardent del pit
I ja massa vegades has desertat de les trinxeres.
I ara només els teus anys, tan purgats, i tan estúpids,
Cerregats de mort, de fem, de pols, enmig de la tarda,
I els teus ossos, i el teu crani, i els teus ulls…

Preguntarem a l’amor, algun dia,

Si el dolor del temps ens deixà l’erecció
D’una memoria de mugrons i de cuixes, uns llavis
De sang i florits. Si acatant el sobreviure,
Els hiverns ens glaçaren les venes de la utopia.
Vull dir: el ventre ocre, el negre, el profund, poema descalç,
La nuesa de dir. Irromprem, inútils, blasmant, en els castells
De l’Ideal, aquells queviures d’aquella adolescencia,
I, per si de cas, cridarem els núvols, el cel, nocturnament,
Recordant l’orgull, l’alcohol i el vòmit que fou, de vegades,
La nostra joventut. Potser, així, algun dia,
Alguna nit, podríem dir que havíem viscut.

Salm d’una mort renunciada

Encara no tinc notícies
D’haver perdut el cos:
L’ànima. Certa miseria,
El pa, certa esperança.
Ni un dit ni una dent.
Però, pur algun periòdic
(suposadament venial,
evidentment sensacional,
victoriosament popular),
ja aventurarà, profètic,
a cent pessetes la soledat,
que em trobaran mort, tètric,
entree vòmits i fel, a ma casa,
sota el llit, insomne i gerd,
secretament testamental:
grans titulars, dos per vint,
foto en color, primera plana,
a sang les tres columnes i plany
commensurable, cruent i naufragat,
preeminència del roig, del gest,
l’abandonada nuesa.
Diran que era suïcidi, festa
-així el cor s’hi vendrà millor-,
que feia “versos-sepultures-
amors-cadàvers-celatges-
paratges-dones-quimeres-
muntanyes-cràters-cireres”,
i era un tant tràgic o sensible,
desmotivat i llosc, que això
le facilitava la publicació
de l’ànima que ara, per sempre,
ha perdut, no en un periòdic,
sinó en un poema tan fals
com tan fel. Potser, així,
algun regraciat s’anime,
algun dia, algun cos,
a posar, en la poesia,
la guillotina i el coll.

EMPELT

Empelta l’hort i crema la remulla.
I quan la pluja assaone aquestes cendres,
aguaita sol.
Aguaita sol
la novella flor que exhalarà la llum.
La novella flor
on tornaràs a néixer.

Rastella ferm
la brossa enterca,
esporga els cucs, esmena els solcs,
Rastella ferm .

Rastella ferm
la brossa enterca,
esporga els cucs, esmena els solcs,
Rastella ferm .

Dels veïns respecta
fites i bassals;
arrenglera, anivella, dignifica els cavallons,
sostova els fraus.

Inaugura el reg
i ves a córrer l’aigua
per senders
que encara desconeixes.
Inaugura el reg.

Empelta l’hort
i crema la remulla,
i, en l’orba nit,
desperta i cull.

Desperta i cull
els udols madurs del gregal que afina,
com un violí,
entre les noves branques.

Rastella ferm
la brossa enterca,
esporga els cucs, esmena els solcs,

Rastella ferm .

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!