Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

2 de juny de 2020
0 comentaris

Poetes catalans (9): Ponç Pons

Ponç Pons i Giménez va veure la primera llum a la vila d’Alaior, a la illa de Menorca, l’any 1956. És un dels màxims exponents de la poesia catalana actual, a la vegada que un actiu literat en ls seua faceta com a narrador, crític literari i traductor.

* Llicenciat en Filologia hispànica, és catedràtic de literatura catalana.
* Professor de l’Institut Miquel Guàrdia d’Alaior.
* Bon coneixedor de les literatures francesa, portuguesa i italiana.
* Ha estat un autor força traduït, a l’anglès, el xinès o l’alemany.
* Ha estat altament guardonat quant a premis literaris:_Premi Cavall Verd de Traducció poètica_ Quatre poetes portuguesos (1994) ; Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia en Català, per On s’acaba el sender (1995); Premi Guillem Cifre de Colonya, per Entre el cel i la terra (1995); Premi Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona per Estigma (1996); Premi Cavall Verd Josep Maria Llompart de poesia per Estigma (1996); Premi Carles Riba de poesia, per El salobre (2002); Premi Viola d’Or als Jocs Florals per Nura (2003); Premi Alfons el Magnànim per Pessoanes (2004); Premi de la Crítica de poesia catalana, per Nura (2007); Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia, per Nura (2007); Premi Ramon Llull (2015); Premi Miquel de Palol de poesia, per Camp de Bard (2007).
En 1986 és traduït a l’anglès Poems from the spanish islands, en la universitat de Nova York. Durant aquest període va escriure algunes obres més fins que en 1989 se li concedeix el premi Cavall Verd de tradició poètica.

Obra prolífica

Poesia
* Dins un perol d’aigua infecta; Quadern d’amorositats i altres interferències; Al Marge;
Desert Encès; Faunes que fugen; On s’acaba el sender; Estigma; El salobre; Abissínia; Pessoanes; Dillatari; Nura; El rastre blau de les formigues; Camp de bard (2015). Premi Miquel de Palol 2015.

Narrativa
* Vora un balcó sota un mar inaudible (1981); El drac Basili (1992); Miquelet, el futbolista (1992), Memorial de Tabarka (1993), Entre el cel i la terra (1993), L’hivern a Belleville (1994), El vampiret Draculet (1994), El rei negre (2002).

Teatre
Lokus (2009)

BREU ANTOLOGIA

Pedres cremades

Sàtir castrat.
L’enyorança té el rostre
d’unes illes perdudes.

Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.

Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.

Pel riu cansat,
que mena lent als límits
del món, naveguen branques.

Llengua mortal.
També efímer fulgeix
el que escric damunt l’aigua.

Salta un llagost.
D’amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.

Nafra de sol,
bassa eixuta. El camí,
ple de pols, serpenteja.

Un còdol més
entre el pedreny; la musa
somriu decapitada.

Terra d’adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.

Sexe lunar
alzinant-se en la nit…
Meulen àvids els moixos.

Grius i moscards.
A la llum d’un quinqué
raspa antiga la ploma.

En va m’entest
a escriure versos, mots…
Jo el que vull és besar-te!

Odes i èglogues.
Les pedres que ara cantes,
sol grec, de llum s’abillen.

Perdut pel verd
tirany que espès s’endinsa
pel bosc, perora un faune.

País d’oblit.
Les aus travessen mudes
un cel de velles cases.

Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.

Fills avortats
d’aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.

Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.

Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.

Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m’acompanya el sender.

Home de mots
insulars despentín
amorós la gramàtica.

TRISTIA

Al darrer món de Tomis,
cobert de terra estranya,
en una tomba ignota
que el vent salí colpeja,
potser visquis encara
en el record d’antigues,
enamorades dones
i et cantin vells poetes
com jo mateix que, líric,
madur, pausat, els versos
i plany dolgut, romànic,
la nostra vida incerta.
El temps, que tot ho esfondra,
solida el teu prestigi
i fa el teu nom de mestre
per sempre inesborrable.
Però ja clàssic, mite,
amant d’amor, ni el sexe
perdura i és inútil,
llorer marcit, la fama.
Tots som llavor d’oblit.
El celistre que corca
quaderns, carpetes, llibres,
ho amara tot de sal.
Ser feliç és un plagi,
escriure un deure amarg.
No vivim, les paraules
ens desviuen i ens fan,
cercadors enfebrits
de bellesa, perduts
presoners d’una pàgina.
Naufragam en gargots.
A l’Olimp, pura ossera
de castanyers i núvols
que el càlid sol grec besa,
els déus també s’han mort.
Tot és fum i no hi queda
ja res etern, Ovidi.

DICTAT D’AMOR

L’amor que us hai en totes les parts m’ascla.

Jordi de Sant Jordi

Desvetllat per neguits lleganyosos de mots,
veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville
i em retorna descalç per teulats plens d’enyor
al mansàrdic embruix d’un París que era festa.
Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin,
febre d’àngels com Rilke i més fam que Vallejo.
Jo llegia temptat d’insurgent negritud
Aimé Césaire, Senghor, i escrivia llogat
a l’infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.

¿Tant de temps ha passat? ¿No sóc ja aquell encès
jove d’àgils sentits que, en un gest amistós
de mitòman, llançà per Celan flors al Sena?
¿On són ara les neus de Villon o les roses
de Ronsard o les nits emporxades que, lent,
aprenia a Camus l’alfabet de ser un home?
Jo admirava Gauguin, jo també era Madame
Bovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage,
exhumava atordit l’aspra prosa, el discurs
gargallós del calvari inclement de Céline.

Ara sé que cap cop simbolista de daus
no podrà mallarmós abolir mai l’atzar
ni cap líric vaixell no em durà cap al sud.
Existesc perquè escric. Pàl.lid d’albes, illenc
medul·lar que s’abraça a la llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit
per si arriba, com ara, imparable el poema.

Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore,
ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida.
Jo em cercava gelós de ser lliure per verds
bulevards de bell nom que amb els dits balbs d’hivern
ja evocava abocat sobre un atlas romput
quan als límits del vent naufragaven gavines.

Trescador de carrers utrillans que conec
com els grops de la taula tacada on escric,
duc gravat a la pell salabrosa el perfum
d’una tarda estival que, feliç i estranger,
al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur,
vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.

Madur d’anys i records que rosega l’oblit,
menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos,
t’estimava i t’estim amb un cremant amor…
Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.

Jo també em moriré a París amb ruixada.

No puc ésser ni sóc més que literatura!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!