Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Aquella mestra,
en llengua castellana,
sempre maldava.
Dona ben seca,
molt prima i allargada,
i ben estricta.
L’escola blanca,
amb estufa de llenya,
i porta verda.
El pare nostre,
de bon matí es resava,
amb son al rostre.
Al mig del pati,
uns pins amb la resina
i amb soca ampla.
Molta rialla,
genolls amb micromina
érem de raça.
El senyor mestre,
ben sovint s’enfadava,
tempesta clara!
Amb molt respecte,
de vostè se’l tractava,
“Don” se’l cridava.
Hora del pati,
els xuts a la pilota,
futbol de casa.
La remembrança,
d’una escola molt vella,
en què ens criàrem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!