Poetes catalanes (6): Conxita Jiménez

Conxita Jiménez és una poeta tortosina, nascuda per una casualitat familiar a Girona, que actualment resideix a Tarragona. És llicenciada en dret per la seu de Tortosa de la UNED. A la vegada, ha cursat estudis a l’Escola Superior de Medecina Xinesa i a l’Escola de Lletres de Tarragona.
– Una potent veu poètica, força prolífica durant els darrers anys, que ha aixecat la bandera de la defensa de l’olivera com a arbre emblemàtic de la riba baixa de l’Ebre. Autora de grans càntics envers la natura i el fet agrícola en particular.
-Ha publicat els reculls poètics: “La cruïlla”, “Flors de Sal”, “Terres i vents”, “El bres de les fargues”, “La pell trencada”, “El cant dels mol·luscs” i “El gest d’Yrit”.
– Ha pres part en volums col·lectius com: Nit de la poesia 2003 i 2004, “La Cruïlla”, “Flors de sal”, “La ciutat i l’oblit”, “la ciutat adormida” i “La veu de les oliveres”.
– Ha estat guardonada amb els Premis: Serret 2014 per “Terres i vents”, Mirall de 2017 per “El cant dels mol·luscs”, i el Poesia al carrer de l’Ametlla de Mar amb “El gest d’Yrit”.
– També és autora del relat breu “El clip”, dintre del recull col·lectiu “Dos germans assimètrics i altres contes”.
– És una ràpsoda habitual dels certàmens poètics de les comarques centrals dels Països Catalans.
– S’ha descrit la seua obra com: la memòria damunt linstant, el que no veu i el que veu, les olors dun riu, l’Ebre, que fa temps que expressa la força d’una terra.
– Ha participat en festivals de poesia com Pont del petroli de Baddalona, amb espectacle musical de Pili Cugat i Carlos Luprián.

EL BRES DE LES FARGUES

– Tot un càntic envers la preservació de les oliveres mil·lenàries d’Ulldecona.
– Fotografies de Jordi Almenós que es poden contemplar en una exposició.
– El llibre s’acompanya d’un audiovisual amb les oliveres amb recitació poètica interior.
– Poemari que s’endinsa en les arrels profundes de l’olivera.
– Poesia i art visual retraten tot un símbol.
– Poètica de tipus simbolista de rima lliure, carregada de tota mena de figures retòriques.
– El missatge essencial: la tendresa de les fargues emana de la veu més profunda de la terra amb tota mena de batecs. Uns cants a la vida de la serralada, a la supervivència de les imatges, els olors i els sabors d’ans.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

I
Tan bell com un mar el bres de les fargues
s’estria en el ras, defuig i es reté,
i, un frec, tremolós, reposa en les branques
si el cel commogut es fon com l’alè.
Desitja el camí ser el jaç on s’acosten
confosos, els solcs antics i esquinçats
obert en un temps calat entre escorces,
etern en el si rogent del Godall.
I un gust afruitat arrela en la terra,
intens, envellit, colgat sota els troncs,
rebrosta als bancals com saba deserta
i resta en els camps callats de l’Arion.

II

Tot és mesquí quan les hores són baixes,
i tot s’ofusca, quan el gebre del matí
és tan greixós i fred com la rialla
dels rèptils que es banyen amb delit
entre aigües pansides.
Tot és mesquí, quan les llengües s’enfanguen
de tant arrossegar-se en el verí
de promeses bastardes
i els supura l’engany
mentre un mar d’ofegats ja no riu
perquè mai més la primavera
no els portarà cap niu
sinó que els traurà de casa
i els buidarà les finestres.
Tot és mesquí quan segueix la rialla
d’aquells que suren amb el vostre neguit
mentre el glaç d’una bassa
se us estanca en el ventre
i us demanen silenci si us traeixen
amb paraules tan falses.
Tot és mesquí perquè els dies s’allarguen
si us arriba la mort ben servida a la cambra
perquè en caure malalts trobareu un gran buit
si espereu l’escalfor guaridora d’un llit:
sentireu de ben prop la duresa i el so
d’una porta tancada.

III

Setembre. Mes que aferma la foscúria
i la fredor incipient que cau serena
com un paper grisós, sofert, solemne,
de les cases tancades, de les cares
cobertes d’una pàtina profunda,
com una flor metàl·lica, no oblido
que no estaré mai sol malgrat els canvis.
Recordo un buit cobert de llum de taula
i un vent dubtós nodrit de guants tallats.
Recordo un so bullent entre les mans
i un camí abrupte seduït per una onada.
Recordo un llit blavós sota una biga
i una cortina travessada pel despit.
Calladament desperto d’una amable
dolçor caldosa que em revela que no sóc
tan feble que no sàpiga oblidar.
I segueixo en un tram on tot s’exposa
en una línia que reté un gest nítid
que s’allibera com un son perdut.
Abraço el sòl banyat. T’enyoro, mare,
encara sento el teu perfum lletós
i el meu desig de despertar al teu ventre.
Tants anys callada, sento al cos l’absència
de tu, ferida dolça entre les mans:
me’n vaig anar i quan vaig tornar no hi eres.
Plena de sal la teva pell trencada
es filtra en mi com un record perenne,
plena de solcs la teva veu em diu
que sóc tan lluny que el temps s’esmuny i minva,
plena de fosc cada minut aguaita
i el sòl m’amara amb una gran nostàlgia.
Com sóc tan sol ja ni tan sols recordo
els dies que eres tan present en mi.
I em sento transparent com una cala
humida d’aigua fràgil i sorpresa
per la fortor invasiva de la llum.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *