Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

26 de maig de 2020
0 comentaris

Poetes catalanes (2): Zoraida Burgos

Zoraida Burgos va nàixer a Tortosa el 1933). Ha tingut una extensa i brillant activitat literària com a poeta, narradora i traductora.

* Diplomada en Biblioteconomia per la Universitat de Barcelona, Va exercir com a bibliotecària a Tortosa.
*Ha esdevingut una de les veus poètiques de dona més potents de la literatura catalana.
*És la més jove de l’anomenada Generació de 1952, al costat de Jesús Massip, Ricard Salvat, Manuel Pérez Bonfill i Gerard Vergés, alguns dels quals varen endegar llur carrera lletrada a redós de la revista GEMINIS (1952-1961).
* El primer èxit literari l’aconsegueix l’any 1970 quan va rebre el premi Màrius Torres pel poemari D’amors, d’enyors i d’altres coses.
* Posteriorment publica Vespres (1978), Cicle de la nit (1982), Reflexos i Blaus (1993), pel qual obté el premi Guerau de Liost de poesia l’any 1992. El 2012 va ser guardonada amb el Premi de poesia Vila de Lloseta amb Absolc el temps.
*El 2017 veu la llum Convivència d’aigües, que inclou tots els seus poemaris publicats fins al moment i diversos poemes inèdits, que és reconegut amb el Premi de la Crítica Catalana de poesia.
* Quant a la seua obra narrativa en deixa constància des de l’any 1971 amb la publicació d’una sèrie de llibres de narrativa infantil:—Les perdiuetes de les potes vermelles, Les culleretes de lluna, El mussol que va obrir els ulls de dia i La negreta Safu i el Narcís.
* L’any 1993 obté el guardó Josep Pin i Soler de narrativa per L’obsessió de les dunes.
* Ha participat en diversos volums col·lectius, com Verdaguer i Manyà, vides creuades (2002), El brogit de l’Ebre. 15 narradors donen veu al riu (2003) o Terres d’aigua. Poemari de les Terres de l’Ebre (2004).
* La cantautora Montse Castellà és l’autora de la seua biografia, publicada per Onada Edicions de Benicarló.
* La seua obra completa, Convivència d’aigües, va rebre el premi de la crítica catalana.
* Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre li va concedir el premi Lo Grifonet.

CONVIVÈNCIA D’AIGÜES
* Nom del seu poema més conegut i del conjunt poètic que aplega la seua obra completa.
* Ha viscut envoltada de llibres en la seua vida personal i laboral.
* El seu procés creatiu passa per un impuls personal en qualsevol moment. Un estat emocional pot ser una reacció a un fet injust, com un crit, o a un instant de bellesa, de perfecció, pot ser una música, una olor evocadora, un desig de perdurar, de fixar la memòria.
* Des de la seua jubilació s’ha dedicat a tasques d’artesania, restauració d’obres i d’art i orfebreria.
* Els seus inicis poètics els podem enquadrar dintre del corrent de la poesia social a causa del moment polític que es vivia en plena dictadura feixista. Posteriorment, la seua reflexió gira entorn d’aquells aspectes de la vida que han estat sempre en el fons de tota poesia: el pas del temps, l’amor, la mort, l’emoció produïda per instants de bellesa, la recuperació de la memòria… Introspecció, preguntes que es fa, sense resposta. L’interessa la fugacitat del temps, l’efímer i la finitud de tot.
* Els seus poemes són críptics, senzills, s’aparta de la sumptuositat barroca.
* De formació acadèmica i familiar en castellà, tota la seua obra literària la trobem en llengua catalana.
* S’ha anat nodrint d’una visió universal de la cultura per mitjà del coneixement d’altres costums.

BREU ANTOLOGIA

Convivència d’aigües, el meu paisatge.
El vol de les gavines confon les superfícies, espills
de rogenques nuvolades ponents, riu amunt.
Davallen els camins vers la planícia reverberant de sol.
La lluna s’emmiralla, basses de nits salobres
El teu alè m’apropa la fragància dels grèvols odorants,
aspre vent de dalt tallant entre el rocam esquerp.
Els voltors vinclen el vol en mòbils espirals.
Al fons del barranc, lluent silenci, els còdols.
De les últimes cendres, foc vespral, un poema
arrapa àvidament les més lleus engrunes de càlids epitelis.
Metafòric redós, alquímia, l’escriptura. Humides oquedats,
esclat, a l’alba, d’irreals colors i llavis líquids,
demoren la immediata urgència d’atresorar imatges.

De ‘Blau’:

“El forat d’un tret al vidre,
sense esquerdes l’esgroguissada fotografia
d’uns avis sense nom.
Cicle vital clos: es fonen els lligams.
No se senten rialles entre el fullam del riu,
resta el laberint orb d’intuïtives respostes.
Reajustament dels mots en herètica confusió d’olors.
Qui llegirà aquesta farsa d’una història personal?”

(De Blau).

* * *
“Era el dia més llarg, s’allargassava,
cloents dolçors de l’estació fruital.
Els pàmpols, mòbils, ombregen la calç.
Sobre els llençols el brunzir de les mosques,
desficiós, la tarda. El cos sent, la nit,
el soliguer ardent de les rajoles.
La cançó dels gripaus buida el silenci,
acompassa en frescors el so de l’aigua.
Cauen els astres, simulada pluja.

Fugen les veus. Als vells amagatalls
s’enfila el temps pel forat de l’agulla.”

(De Blau).

* * *

“El mar era silent i solitari.
Entre els dits, sense so, l’arena
afinava, desolat, un paisatge nu.
Emmudia l’espasme, allargassat fibló,
extrem gemec surant sobre les més lentes frígoles.
El dofí ert sobre la platja adversa
arrasada pel vent, desertada certesa
d’una ficció d’imatges efímeres.”

De l’antologia Terres d’aigua.

“Al centre exacte, entre passat i futur,
el matí, llum incerta, es desfulla, tèrbol.
Els cims perfilen horitzons en fràgil treva,
res no assetja les el·lipses mòbils de les aus.
El vent, sense entrebancs, llissa
sobre els espills quadriculats del delta.
Vora el riu un llampec bada el repòs,
s’enceten alfabets d’arena entre les canyes.
La mar, avenc, oculta transparències.
Sota el pes de l’aigua la veu emmudeix
i el silenci oneja entre les algues:
amb un gest de la mà s’inicien diàlegs,
i és llenguatge i singlada i governall.
La pinassa s’encén en aromes arcaiques,
desclouen, tan sols cendra,
la clau submergida dels records.
A les fosques fondàries de molsa, al barranc,
es glacen els sentits
i la memòria.
Cau el sol en equívoc comiat. I és foc.
S’allarga l’ombra pesant de les muntanyes
sobre una terra assecada i estèril.

La lluna plena definirà la imatge fictícia
d’uns camps ofegats, nit, enlluernat miratge.
*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!