Poetes catalans (1): Antoni Coronzu

Antoni Coronzu (L’Alguer 1944) és una de les veus poètiques més remarcables de la Barceloneta sarda.
* Es va llicenciar en Llengües i Literatures Estrangeres, i va treballar com a professor de francès a la ciutat de Torí fins a la seua jubilació.
* Endega la seua trajectòria poètica l’any 1962 com a membre del Centre d’Estudis Algueresos.
* L’any 1965 li van atorgar la beca Recasens, que li va permetre conèixer els ambients culturals de Barcelona.
* Va fundar el moviment “La Nova Cançó Algueresa” amb Pau Dessí, a finals dels anys 1960. Aquest mateix cantautor ha musicat alguns dels seus poemes en el seu treball “Rimes i Cançons”, així com Josep Tero a “Camins de la tarda”.
* És autor dels poemaris: “Mosaic” (1972), “Poesies… cançons” (2008) i “Totes les poesies i un llibre més” (2016), i “Tre amori” (1992) en italià. Alguns dels seus poemes han estat publicats en revistes i antologies poètiques, tant italianes com catalanes. Cal destacar “La tercera illa: poesia catalana de l’Alguer (1945.2013) a cura del poeta vinarossenc Joan-Elies Adell.
* Va ser guardonat als Jocs Florals de l’exili de Caracas el 1966. Ha guanyat en diverses ocasions el Concurs de Poesia d’Ocier i el Rafael Sari de l’Alguer.

TOTES LES POESIES I UN LLIBRE MÉS
Aquest poemari aplega la seua obra completa, amb la qual cosa sortosament podem tenir una visió adequada de la seua obra. Va ser publicat per Edicions Saldonar, amb pròleg de Rosa Delor. Trets característics a remarcar:
* L’afecció de l’autor a comunicar-se per mitjà del gènere epistolar, amb el qual se sent molt a gust a l’hora d’expressar els seus sentiments. Al mateix temps, fa un ús destacat d’unes anomenades cartes poètiques (petit epistolari), mitjançant les quals va enumerant les accions que vol retratar adequadament.
* El podem considerar com a deixeble abrandat de Salvador Espriu. El mestre d’Arenys va deixar petjada en el poeta alguerès. Coronzu s’entusiasma amb l’estil poètic tan especial, s’impregna de vocabulari i dóna un toc existencial a la seua poètica. D’especial interès resulta el cicle titulat “Visions de Gueral”, en què l’Alguer esdevé la seua Sinera particular. Gueral és la inversió sil·làbica de l’Alguer. El poeta considera la ciutat com a mare protectora, idealitza els seus racons i el seu parlar, mostra la seua estima més profunda per una ciutat que esdevé poèticament única.
* En molts poemes trobem la seua arrel algueresa tan profunda, amb càntics de lloança envers la terra que el va veure nàixer. Tanmateix, també destaca la seua passió per la marina i per la natura en l’estat pur, com a retrat d’un temps i d’una ciutat que s’ha anat engolint l’anomenat progrés.
* No podem passar per alt la contraposició del cicle poètic Angedras, inversió de Sardegna, respecte a Gueral. Aquí és quan treu l’amargor per fer uns jocs poètics que denuncien la manca d’arrelament de l’Alguer respecte a la resta de la illa. El poeta deixa entreveure que no hi ha hagut encaix, que es miren mútuament amb desconfiança. Són uns càntics alliçonadors que porten a la reflexió.
* L’ús lingüístic particular de Coronzu el porta a usar indistintament temps verbals del català estandard o la forma algueresa particular. El mateix podríem dir quant a l’ús de formes pronominals o del vocabulari. El poeta demostra un molt bon coneixement de la llengua catalana, com a bon lector que s’ha anat nodrint d’ampli vocabulari d’arreu del domini lingüístic. Tanmateix, es nota el seu intent de preservació de la parla algueresa, com el petit gran tresor que els ciutadans han de saber preservar.
* La ironia és una de les seues tècniques comunicatives poètiques, la qual li permet fer lloances i parlar de recances al mateix temps. Sobretot, li permet estendre’s en el missatge a comunicar i fer que el lector a voltes necessiti una relectura per tal d’entendre el significat dels versos degudament.
* Algunes de les seues composiciones esdevenen himnes quant a la reivindicació d’un poble, amb una cultura i una llengua a defensar, cas de les cançons de la roda del temps o “Aquesta terra”.
* Ha fet ús de formes poètiques diverses entre els quals els haikus, els quals també li han permès fer el seu habitual homenatge a la vila natal.

BREU ANTOLOGIA

Visions de Gueral
I
Són sempre més poques
les camineres de Gueral
on crixin silencis
de campanetes i càmola.
La tarda se despulla
a la vora de les vinyes
i se vestirà de pàmpol
la flor del calendari.

II
Los mesos deixen mirades
de blanques nostàlgies
de platges i lloques marines.
Los braços del maestral
emboliquen les torres
i el muralló de Gueral.
De la mar s’aixeca el ressò
de les veles esbatides.

III
A lluny, les barques
tallen les bòries
i el rem tremola
en l’aigua sense lluna.
Quan tocarà migdia
les hores mataran
les ombres de Gueral.
Darrera les persianes
ullades de silenci.

IV
Quantes veus sota la pluja
que davalla lluminosa
del lampió engroguit.
Pregàries a prop del farol
de negres files de dones,
encaputxats que resen,
motets de barons.
Tot és divendres sant
pels carrers de Gueral.

V
La placeta ressona
dels passos que munten
la vella escalinada…
i s’obri la muralla.
les cases s’escotinen lo record
de quan les criatures de Gregal
jugaven i tiquirriaven
sota el sol espargit pel cel.

VI
Avui no cerquis la lluna
en aqueixos miralls oliosos
del port ensacat de barques,
lo vent ha sembrat núvols,
pels amples corrals del cel.
La mirada de Gregal,
entristida i freda,
cau al jardí de les palmes.

VII
Altes fileres de xipresos
recamen vels de fullam,
a damunt de les tombes
de les mares de Gueral.
Lo vent espargeix la sal
que ha robat a les ondes:
però la pluja la descalla
i no seca la flor del record.

VIII
Havem oblidat la tendresa
dels sòmius de la tarda.
Lentos carros allisaven
les ginquetes de Gueral.
i del braguer saltaven
estrelles de foc i esperança-
A ponent les prues obriven
ferides a damunt de les aigües.
Dormiven les roques i l’arena.

IX
Les platges al maití,
tenen frescos llavis de lluna
i s’amaga la barca de la nit.
Pels olivars i pinetes,
per terrats i teulades,
ressona la música
del campanar de Gueral
Les mans del sol carinyen
la lenta solitud del riu.

X
Les aigües dolces de l’estany
s’encrispen a la vora del jonc,
tremolen les canyes tendres
i s’obri la finestra de la nit.
De la muntanya està comparint
lo blanc silenci de la lluna:
floreixen les llumeres de Gueral
i basen les hores del sòmiu.
Torna la lluentor del sereno!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *