“Als Fills del Maestrat”, de Joaquim Garcia Girona

Durant bona part del segle XIX i les primeres dècades del XX el Seminari Diocesà de Tortosa es va anar nodrint de molts joves procedents de les dos comarques del Maestrat i de la d’Els Ports. La població de les zones rurals habitualment es caracteritzava per tindre un nivell de religiositat més alt. Tanmateix, la manca de recursos econòmics, de possibilitats d’escolarització o de sortides professionals, obrien les portes del sacerdoci a tot un seguit de joves,les famílies dels quals no veien cap altra eixida possible per a llur futur. El centre eclesiàstic va esdevindre tot un veritable pou de ciència. Era especialment conegut per l’ensenyament de les llengües clàssiques al més alt nivell, la qual cosa permetia dotar l’alumnat d’alts coneixements humanístics i els encoratjava al conreu literari. En aquest marc no és d’estranyar que hi sortissin nombrosos estudiosos, literats i amants de la filologia, que varen donar fe de llur intel·lectualitat al llarg de la seua vida.

EL POETA DE BENASSAL

Mn. Joaquim Garcia i Girona va veure la primera llum al poble de Benassal (Alt Maestrat) el 24 d’abril de 1867. Va cursar els primers estudis a l’històric Col·legi de Sant Josep de Tortosa, fundat pel Beat Manuel Domingo i Sol, per tal de poder escolaritzar els estudiants de les famílies més necessitades així com, a la vegada, promoure les vocacions religioses. Va estudiar el sacerdoci al Seminari Diocesà tortosí, en la qual va llicenciar-se igualment en Filosofia i Lletres. Posteriorment va ingressar a la Germania d’Operaris Diocesans i va dedicar la resta de la seua vida al conreu de les vocacions sacerdotals. Va ser nomenat successivament rector dels Seminaris de Saragossa, Còrdova, Oriola, Baeza (Jaen), fins al moment del seu traspàs el 13 de desembre de 1928.

Nogensmenys, tres varen ser els eixos transcendents que li van marcar la trajectòria vital: la vocació religiosa, l’amor a les tradicions pròpies i la passió pel renaixement de la llengua de casa. Quant al seu paper com a escriptor, cal destacar en lletres majúscules el fet que va ser un dels pioners en el conreu del català a les comarques de la vasta Diòcesi de Tortosa. No va sembrar en terra erma però, atès que va contribuir notablement a la consolidació de la Renaixença, que havia arribat com a un corrent força tardà a les Terres de l’Ebre i del Maestrat, gairebé al tombant de la nova centúria.
Fent ús de les seues pròpies expressions, Mn. Garcia i Girona ens fa saber que des que era un estudiant de primària havia sentit una exaltació de sentiment per la terreta nadiua,… d’enyorança de les seues glòries antigues, i com no podia ser d’altra manera, un gran amor per la llengua nativa: la que vaig mamar ab la llet, la serrana del Maestrat. A finals de l’any 1901, encoratjat pel patrici catalanista a Tortosa, el llibreter i intel·lectual Francesc Mestre i Noé (Tortosa 1866-1940), va publicar una emblemàtica poesia al primer rotatiu local redactat íntegrament en català, “La Veu de Tortosa” (1899-1902), “Als fills del Maestrat“.

A partir d’aquí l’eclesiàstic lletrat endega una notòria tasca de difusió literària de la llengua vernacla. Va esdevindre un dels actius col·laboradors del filòleg manacorí Mn. Antoni M. Alcover (Manacor 1862-Palma 1932), en la redacció del gegant diccionari dialectal català-valencià-balear. Aquest ímpetu de recerca lingüística va portar-lo a l’elaboració de “Vocabulari del Maestrat (lletres A-G)”, obra que va acabar el prestigiós lingüista Carles Salvador (València 1893-1955). En el pròleg d’aquest recull lingüístic torna a fer una fervorosa defensa de la llengua pròpia del país i de la seua unitat, amb l’ús inclòs d’un seguit de frases antològiques que l’enlairen:

Vaig girar los ulls a la meua llengua serrana del Maestrat… tan típica dins la fesomia general de nostra llengua catalanesca-valenciana…nostre vocabulari és un regatxol que baixa del Maestrat, busca com engrossar-se en la Plana i altres terres, per anar a morir a la mar d’un Diccionari General de la llengua catalanesca-valenciana.

Quant a l’estil de la seua poètica, el podem qualificar com a d’arrel verdaguerià o jocfloralesc, atès que segueix un format de rima i mètrica, així com quant a la temàtica usada: l’exaltació de la natura i dels fets històrics de l’antigor. La seua gran obra és el poema èpic “Seidia, que va ser premiat Jocs Florals de València del 1919. Es tracta d’un autèntic cant patriòtic, que el propi autor va anomenar com e”l petit Canigó, ja que pretenia fer reviure l’amor dels valencians per la seua història, llengua i tradicions. Ens trobem davant d’un llarguíssim poema en 15 cants, a l’estil de Verdaguer, carregat de fonts històriques i de simbologia, amb la idea implícita que la seua terreta del Maestrat tingués el seu petit Canigó.

Last but not least, hem de destacar un altre aspecte remarcable en l’obra de l¡autor de Benassal: la traducció al català de les poesies d’Horaci. Bon coneixedor del llatí i dels clàssics9, “Del Jardi d’Horaci” suposa un recull de 19 poemes i tres articles teòrics sobre el fet de la traducció d’una obra poètica d’un llenguatge clàssic a una llengua moderna.

ALS FILLS DEL MAESTRAT

Primerament, la importància històrica d’aquest poema rau justament en el context sociològic en què va ser publicat, a principis del segle XX. La Diòcesi de Tortosa no era en absolut un lloc propici per a l’exaltació catalanista o per a la defensa de la llengua del poble. La cúpula eclesiàstica va estar altament controlada per un sector espanyolista, extremadament conservador i d’arrel carlista, que no va donar cabuda a cap possibilitat de renaixença de la llengua i cultura pròpies. Durant el darrer quart del segle anterior hi havia hagut un tímid intent de reviscolament de la catalanitat, mitjançant la publicació l’any 1878 del manuscrit de “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa” del donzell Cristòfor Despuig (Tortosa 1510-1574), considerat com al text narratiu més destacat en llengua catalana al període del Renaixement. També havien sortit a la llum estudis sobre el llibre dels costums de Tortosa, Consitudinae Dertosae, per part del jutge de Catarroja Benvingut Oliver, que posaven damunt la taula aquest important codi de lleis medieval de l’antiga Corona d’Aragó. Alguns poetes com: Lluís Lluís i Dolç, Josep F. Vergez o Josep Vergés Zaragoza havien donat a conèixer alguns càntics d’enlairament de la llengua nativa i de la història medieval. Tanmateix, no estàvem davant d’un conjunt literari homogeni que demostrés una unitat d’acció. No va ser fins a l’any 1899 en què es va publicar el primer setmanari íntegrament en català, fet transcendental per anar difonent l’ideari catalanista propi de la Renaixença, quan a les comarques de la Catalunya vella ja s’anaven desenvolupant altres corrents literaris posteriors com el modernisme.

El mossèn-poeta de Benassal ens presenta tot un càntic a la llengua catalana per mitjà de mena de referents històrics, situats de manera estructural al llarg del poema, que ens transporten a una mena de viatge d’exaltació poètica del nostre fet lingüístic. L’organització interna es fa mitjançant l’ús de quinze estrofes amb cinc versos heptasíl·labs cadascuna, estructura poètica habitual dels poemes d’exaltació i de lloança del període de la Renaixença.

Des d’un primer moment ens situa davant del seu ideari personal més íntim. Ens fa saber que sent un profund amor per la “llengua mia“, la que es parla a la seua terreta a l’ombra del Maestrat, la qual desprén una “xamosa melodia” que l’enamora i li fa sentir intrínsecament la dèria poètica.

Bé molt temps que pressentia
dins mon cor enamorat,
la xamosa melodia
que brolla la llengua mia,
la llengua del Maestrat.

Seguidament, passa a donar pinzellades sobre el delicat moment en què la parla es troba socialment. És llavors quan gosa fer una denúncia clara de la manca de normalitat en el seu ús literari a causa dels condicionaments sociopolítics que s’estaven vivint arreu. A la vegada, retroba significativament un nom històric molt usat en la poètica catalana, el de “llemosí”, que havia servit per tal de donar el toc d’inici a la Renaixença en el ja llunyà 24 d’agost de 1833 per mitjà de la publicació de “L’Oda a la pàtria” de Bonaventura Carles Aribau al diari barceloní “El Vapor“.

Mes jamai fer-la gosava
mare de mos pensaments
si per cas poetitzava,
com! Si em diuen que era esclava
los prejudicis corrents!

Esclava, la noble filla
del august pare llatí!
La que infanta de Castilla
la parla, i com a pubilla
heretà el nom llemosí!

La contextualització essencial de la llengua en un passat d’esplendor literari ens arriba en els següents versos, en els quals mescla els grans prohoms artífexs de la reconquesta territorial amb les glòries de les nostres lletres, que havien donat el veritable corpus literari a la llengua dels mallorquins, dels valencians i dels catalans… Es permet declarar-se fervorós servidor de la llengua de tots, la qual havia estat difusora de ciència i coneixements en un passat per a la remembrança.

Vil serva la que alletada
en tot regal i escull
com a reina fou honrada
per Jaume primer, Montcada,
Ausiàs March i Ramon Llull.

D’eixa esclava en la presència
jo em creuria ben honrat,
si, obtenint sa benevolència
en la cort de Saya ciència
pogués ser patge o criat.

Posteriorment, ens situa davant d’una infantesa feliç, quan a redós del nucli familiar sentia la dolcesa de la parla local, la qual de tant en tant podia llegir, fet que li resultava ben complaent. Aquest ressò poètic de la noiesa ens porta a la remembrança d’un ans pur i carregat d’estima.

Ah. No el cor no m’enganyava
Quan sent jo encara petit,
De dolcesa bategava
si algú cantar jo escoltava
en la nostra llengua escrit.

Passa a fer una reivindicació plena de l’ús eclesiàstic de la nostra parla, mitjançant la simbologia del predicador Sant Vicent Ferrer. Aquest és un fet primordial en el poema, ja que agafa el famós sant com a emblema per reivindicar l’ús de la llengua nativa en el fet religiós, en els càntics i en els escrits, tal com ho va fer un dels personatges essencials de la nostra cultura i del cristianisme a l’època medieval.

I quan dolç, Verge Maria,
m’és avui membrança fer
del cant que en més plaer sia
i era els goigs que us cantà un dia
lo gran Sant Vicent Ferrer.

“Goigs” que com a profeta
que veu l’esdevenidor
i en veu de místic poeta
pura jo us digué i perfecta
per ser Mare del Senyor.

En aquest moment del missatge poètic, Mn. Joaquim fa ús del seu ideari ecologista tan habitual en la seua creació literària. Les flaires de les flors esdevenen tot un sinònim de bellesa, per introduir el missatge evident de la puresa. Llavors es permet asseverar que malgrat que no l’ha apresa degudament a redacatar-la, pot estimar perfectament la llengua de la seua entranya.

Atret per tan bona flaire
De l’idioma els jardins
en trobar no tardi gaire
collint un espigolaire
flors pels rancis pergamins.

Ara en tota sa bellesa
ja he vist la llengua pairal;
de sos mestres l’hai entesa
i encara que no l’hagi apresa
per amar-la, més no em cal.

A partir d’aquests versos ens trobem amb l’enlairament progressiu de la llengua que els poetes antics havien posat en un pedestal. L’herència del passat prenia forma, arribava amb l’excel·lència amb l’omnipresent influència de Mossèn Cinto Verdaguer (Folgueroles 1845-Vallvidrera 1902). El capellà lletrat va destacar als quatre vents la seua admiració permanent per la figura del gran cantor de la Renaixença el qual, al costat del bisbe Torres i Bages, va tindre una influència decisiva en el foment de l’obra en català de moltíssims clergues arreu del domini lingüístic.

Si ma veu fos poderosa
com diria als meus paisans,
apreneu a fer hermosa
vostra llengua delitosa
dels poetes catalans!

D’eixa llengua que en herència
ens deixà Jaume primer
apreneu la suau cadència,
la dolcesa i afluència
en què l’escriu Verdaguer.

És als versos finals on trobem l’essència veritable del poema, la reivindicació del parlar del poble amb tota la seua riquesa, l’aportació comarcal al conjunt d’una llengua històrica. És aquí quan ens delectem amb un missatge de vida natural en el qual la parla agafa la màxima embranzida. Totes les paraules rurals són homenatjades en uns versos entusiàstics que ens fan saber que: al llenguatge de la terra, en cada vall cada serra, un tresor mos té amagat. Aquests versos han estat reivindicats en nombroses ocasions com a referent de la importància de la preservació del parlar comarcal casolà, de les paraules usades ans i que s’està engolint el pas de la història. Esdevenen tot un referent en la recerca lingüística corresponent.

I a eixes nostres muntanyes
de goig s’estremeixeran
i mots mil de ses entranyes
que són mots com veus estranyes
a vida es desvetllaran.

Prou menyspreu, ja no més guerra
fills del noble Maestrat,
al llenguatge de la terra,
que en cada vall, cada serra
un tresor mos té amagat.

Quin tresor? El de la història
i les velles tradicions,
que d’un país són la glòria
i n’és llur freqüent memòria
la de les generacions.

Queda ben implícit el missatge que som hereus de les nostres tradicions, que suposen tot un tresor per a l’esser humà i per al desenvolupament de les generacions futures.

Aquest poema pren el to elegíac de l’esmentada “Oda a la pàtria“, o dels càntics verdaguerians a les serralades de Montserrat i Montseny. L’ús de les referències històriques, tant als reis com als grans poetes medievals, són eines típiques d’un tipus de poesia de reivindicació de les glòries passades, les quals, assumides, poden portar-nos a la recuperació de l’esplendor passat.
Hem de lamentar l’escassa difussió que ha tingut aquest càntic, probablement el més profund escrit per un autor de la Renaixença a les nostres comarques. Tres anys després escriuria un altre poema amb gran força, seguint en la mateixa línia estètica, titulat “El somni del rei en Jaume”, els primers versos del qual són:

Un jorn, que’l Rey En Jaume corría per la sérra
Que al Aragó entrellassa la valenciana térra,
Del gras Penyagolosa als cingles aplegá:
Y entrantse’n á una balma, del puig en les entranyes,
Dormíu-se, y vegé en somnis d’esprits formes estranyes,
Ombres de mórts colosos: un d’ells així parlá:

“Oh tú, que així profanes dels grans esprits la cóva,
fort vencedor dels homens, jagant de rassa nóva;
si á conquerir Valencia te porta el pensament,
Escolta be esta historia de trista recordansa,
Y qu’ella te servixca d’eixemple y ensenyansa,
Puix, son edats passades espill de la present.

La passió per la llengua i per la nostra història comuna reviu amb la ploma d’un poeta, Mn. Joaquim Garcia Girona, que és la viva mostra de la fidelitat lingüística i de l’estima per la parla del poble.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *