Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

14 de maig de 2020
0 comentaris

Gerard Vergés i la literatura del jo

La qualitat excelsa de la poètica de Gerard Vergés ha deixat prou en segona fila la difusió de les altres facetes literàries de la seua producció, malgrat que igualment són d’un notable interès. De fet, bona part de les seues narracions les podem qualificar com a autèntiques delicatessen. És a dir que per tal d’entendre l’alta dimensió lletrada i intel·lectual de l’escriptor ebrenc, hauríem de tindre ben present la seua activitat literària com a: biògraf, narrador, traductor, articulista, crític literari, discursista, prologuista o assagista.

No podem considerar peccata minuta el fet que els seus orígens literaris, a part d’un pioner llibre poètic de joventut que ell preferia deixar en l’oblit, els trobem en l’àmbit periodístic als anys 1950, quan endega la seua crítica literària a la cultural revista GEMINIS (1952-1961), a les pàgines de la qual ens fa cinc cèntims de les seues nombroses inquietuds lletrades. Tot i que, a l’igual que en la seua poètica, no va ser un autor prolífic i no va publicar els seus escrits en moltes capçaleres, són força interessants els articles publicats a l’antic diari Avui, així com al setmanari territorial La Veu de l’Ebre ja entrat el segle XXI.
L’any 2010, l’escriptor i editor Xúlio Ricardo Trigo (Betanzos 1959) va aconseguir recopilar part dels articles publicats en l’històric primer rotatiu en llengua catalana després de “les llargues vacances del silenci“, tal com Joan Cid i Mulet (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982) definia les quasi quatre dècades d’intent de genocidi cultural de la nostra parla. Li hem d’agrair doncs que posés a disposició del public el llibre Alfabet per adults (Perifèric Edicions) atès que, si volgués usar una expressió ben popular per definir-lo, diria que és una autèntica delícia. Senzillament!
El seu assagisme s’apropa plenament a la literatura del jo, atès que voluntàriament exterioritza els seus interessos personals, allò que el preocupa o l’ocupa, usant una de les seues habituals expressions. A través d’aquests escrits ens endinsem en els seus gustos literaris, descobrim personatges curiosos que s’ha engolit el pou de la memòria, memoritzem curiositats i tradicions, revivim anècdotes de tots els temps, fem la remembrança de personatges de la història, aprenem fets culturals sobre civilitzacions pretèrites i llunyanes; en definitiva, ens enbolcallem en bona lletra.
L’esmentat editor, gran admirador de l’autor, es permet fer una asseveració esplèndida: Trobem, al costat de la precisió històrica i literària de les seues observacions, una actitud lúdica vers el llenguatge i una curiositat sense límits que converteixen els seus textos en peces d’una gran qualitat literària. Llavors, l’univers literari de Vergés es nodreix de nou amb uns escrits que traspuen intel·lectualitat mitjançant un domini exquisit de la llengua catalana, amb tocs irònics així com amb l’ús de tota mena de figures retòriques. Uns textos que resultarien ideals, indubtablement, per a l’estudi dels alumnes de llengua catalana al batxillerat, els quals se situarien davant de tot un tresor lingüístic a descobrir.
Com a lectors ens situem davant d’un ideari creatiu carregat d’erudició i de sorpresa, a la vegada. Erudició pel fet que el poeta mostrava en tots els gèneres literaris una voluntat innata de fer públics els seus coneixements, de vegades sobre els més recòndits indrets o els personatges més extravagants. En aquest recull en concret, tenim a la nostra disposició breus apunts sobre Carl Sandburg, poeta nord-americà que exterioritzava allò de “jo sóc el poble, la multitud, la massa”; Robert Crump, el senyor de la pàtria del mal gust, que maleïa el capitalisme inherent a la societat del seu país mitjançant caricatures que ridiculitzaven tot afany monetari i tota activitat sexual…ell era impotent, no ens deixa amb la mel a la boca Vergés; o sobre la mare de Rembrandt que era una dona que llegia, estranya afecció al seu temps, tot i que l’escriptor francès Alphonse Karr, afeccionat a les dites, assegurava que és més dolç llegir que viure.
La sorpresa ens arriba al final de cada historieta, amb aquell punt final que sempre esperes, sabedor que l’escriptor sabrà trobar la manera ideal per donar per acabat el seu missatge. Com a exemple, a l’article Versos poc satànics, ens trobem que ens parla del seu admirat Josep M. de Sagarra que havia assistit a una cacera al Delta de l’Ebre, la qual li va inspirar el poema Evocació. No vol criticar el literat, però ens deixa caure que els seus versos aquest cop s’apropaven a una postal turística, un lletraferit de ciutat que s’havia apropat al poble salvatge.
Aquesta mena d’assagisme del jo ens serveix als lectors com tot un viatge a través de la història del món mundial i la seua geografia, en el qual anirem descobrint un munt de particularitats que ens transmetran tota mena de sensacions. El magnífic savoir faire narrador i comunicador, la impecable sintaxi, la capacitat de sorprendre’ns, la riquesa lèxica, i els altíssims coneixements culturals són garantia d’una deliciosa lectura.
I si la sorpresa pot treure-us a relluir un somriure, llegiu “Pep, no guanyaràs el premi“. A partir d’una citació en llatí sobre la ciutat de Salamanca, Si Salmantica non dat, Catalonia praedat, d’endinsa en la històrica controvèrsia causada per l’expoli dels documents catalans de la Guerra del 36-39 que varen ser incautats pel franquisme. Primer entenem que un amic escriptor vol guanyar un premi literari, no podríem esperar mai per què no pot guanyar-lo! A llegir-lo, toca.
L’estil d’aquests breus articles no s’allunya del format narratiu que ens va donar a conèixer a Tretze biografies imperfectes, una altra obra mestra de la nostra literatura.

Erudició i finesa narrativa, prenen forma. Un exemple a l’article Rossinyol que vas a França:
Boccherini, Vivaldi, Telemann. Quina és la secreta música del rossinyol? Feia tres anys que no el sentia, però, a les darreries d’aquest abril, m’ha arribat de nou la seva melodia única. Entre els aromàtics llorers, els xiprers eixuts, els verinosos baladres, els tarongers que perden ja la blanca tarongina, canta el rossinyol, i canta de nit. Canta -diuen- de terror, per tal de defensar les seves cries enfront dels depredadors nocturns: l’òliba i els mussols i les rates. El seu cant va inspirar aquella llegenda del monjo que -tot sentint refilar el moixó- va perdre de vista el món, i va confondre un minut amb l’eternitat, o una eternitat amb un minut, segons com es miri.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!