Emigdi Subirats i Sebastià

L’extraordinària figura de William Shakespeare (Stratford-upon-Avon 1567-1616), amb els inacabables enigmes que històricament han sorgit a redós de la seua persona, va captivar veritablement Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014), a la vegada que va deixar una notable petjada en el conjunt de la seua obra. El literat tortosí va reiterar la seua profunda admiració per tot el llegat literari shakesperià tant en nombroses entrevistes com en xerrades informals. Des de ben jove, quan va tirar endavant GEMINIS als anys 1950 amb Jesús Massip, ja n’era un aguerrit lector. No hi ha dubte que el Bard d’Stratford el va arribar a influenciar en totes les facetes de la seua activitat literària: poètica, narrativa, articulista i assagista. Amb tot, la vinculació definitiva de Vergés amb el genial dramaturg anglès va arribar a través de la traducció dels dels 154 sonets, la qual ha estat altament lloada per la crítica, ja que és considerada com a brillant, dúctil, fidel i plenament contemporània.

Vergés era un gran coneixedor del format del sonet i de la seua estricta mètrica, la qual és idèntica en llengües diverses. Malgrat que amb excessiva modèstia ell considerava que el seu anglès era d’un baix nivell, va fer un ús acurat d’altres traduccions castellanes i franceses per tal d’anar cuinant una traducció catalana veritablement envejable, la qual podem qualificar com a tota una nova joia literària. Mitjançant la tècnica de tots els temps, la d’anar digerint i corregint, fent passos avant i enrere, guardant-la al calaix durant alguna temporades més o menys llarga, es va anar fent seus els sonets del segle XVI. Senzillament, gràcies a la seua gran categoria versadora.

D’altra banda, en l’àmbit narratiu, Vergés va incloure el’enigmàtic dramaturg com a una de les seues “Tretze biografies imperfectes”, llibre en el qual es va permetre parlar d’allò que li venia de gust a partir d’un personatge en concret. És en aquesta narració quan l’escriptor ebrenc es permet esplaiar-se degudament davant de les moltes incògnites que encara acompanyen i posen ombres a la figura del dramaturg més gran dels que es fan i es desfan. Expressament deixa ben oberts tots els enigmes que envolten la seua vida, fa una enumeració prou acurada de les ombres i les llums que hi ha a redós de la seua trajectòria vital. Òbviament, fa un repàs a les diverses teories que l’apropen al poeta Christopher Marlowe (Canterbury 1564-Deptford 1593) i al filòsof Francis Bacon (Londres 1561-1626). Ens situa d’una manera amena davant d’una visita familiar a la casa natal de Shakespeare a Stratford el dia després d’haver complert 50. Es recrea amb tot el negoci que s’ha anat montant a partir de la seua figura mitjançant l’obertura al públic de cases dels seus familiars. Es permet fer mofa de tot aquest entramat turístic que desnaturalitza un xic la importància del fet literari. No s’està de fer cinc cèntims de la curiositat que desperta la seua orientació sexual amb les diverses anàlisis que pretenen demostrar que amagava la suposada homosexualitat, fruit dels convencionalismes socials i les persecucions al respecte del moment. No passa per alt tampoc un fet curiós, i potser determinant: no es va escriure cap obituari en motiu del seu traspàs, fet que fomenta tota mena d’especulacions.
Aquest breu apunt biogràfic no descobreix la sopa d’all, però ens permet navegar dintre de les incògnites d’una manera divertida gràcies al seu mestratge en l’art de l’escriptura. Diríem que és un apunt biogràfic curiós i entenedor a la vegada, que et fa pensar sobre bona part d’aquestes incògnites, així com deixa palesa la grandiositat de l’obra dramàtica del geni entre els genis. D’entre les moltes citacions que podríem agafar d’aquest relat, ens centrarem en l’apologia del llenguatge que retrata l’ideari de l’autor tortosí:
Una cosa és l’estil científic i una altra, ben diferent, el llenguatge de creació literària. Parlo per pròpia experiència i és clar que no vull comparar-me amb Shakespeare ni amb Bacon; però, algú podria reconèixer en els meus poemes – que n’he escrit uns quants- l’autor d’una tesi doctoral sobre l’acció farmacològica de la carbutamida? Però és així mateix. I hi ha nombrosos poetes-arquitectes i dramaturgs-metges i novel·listes-notaris. No insistiré més, però és evident que el llenguatge – tot i procedir d’una mateixa persona – es mou segons siguin l’activitat i les metes perseguides , en estrats ideològics, lexicals i semàntics radicalment distints. A més a més, l’obra de Shakespeare està escrita en anglès. La de Bacon, en llatí. També l’idioma compta.
Les referències al Bard d’Stratford les trobem abastament en entrevistes, on exterioritza la seua vinculacio sentimental i el seu ideari literari: l’admiració més profunda per l’obra excelsa, i la crítica furibunda de la mediocritat. També va ser l’autor d’alguns articles al respecte com “Hamlet en català”, recollit a “Alfabet per adults”, en el qual fa una bona explicació de les diverses adaptacions de l’esmentada gran tragèdia a la llengua catalana.
Més rigurosos, malgrat anar un poc endarrerits, sembla que vam ser els catalans. Algú – que no esmentaré per tal de no ofendre’l- ha escrit que “la primera traducció de Hamlet al català va ser realitzada per Morera i Galícia”. Però el cert és que hi ha almenys quatre versions anteriors: una de Barallat, del 1896; dues del 1898, la deguda a Àngel Guerra i la d’Arthur (sic) Masriera. La quarta traducció, del 1910 és d’Antoni Bulbena. La de Magí Morera, magnífica per a l’època, és del 1920 i ha estat reeditada si no m’erro el 1964, el 1982 i el 1992.
Last but not least, un fet ben explícit i tot un espill de la profunda passió shakespeareana de Vergés: era un aguerrit col·leccionador d’obres de Hamlet en moltíssimes llengües mundials. Val a dir que en qualsevol país que visitava buscava adquirir l’exemplar de Hamlet respectiu, o alguna altra obra de l’autor. Llavors, la col·lecció de Hamlets multilingües a la biblioteca familiar de ca Vergés té un grandíssim valor lletrat, tota una relíquia literària en l’àmbit del col·leccionisme. N’inclou en malai, en indonesi, en urdú, entre moltes altres llengües no europees i allunyades dels cercles comercials literàriament.

A l’exposició dedicada a la figura de Vergés impulsada des del CEITTE de Jesús, de la qual vaig ser comissari i guardem a la biblioteca Manuel Pérez Bonfill de Campredó, vam remarcar també la seua passió personal per Shakespeare, al costat d’altres autors que admirava profundament com: el Rector de Vallfogona (sempre el sonet), Thomas Steams Eliot o Ausiàs March, això és cosa gran, Vergés dixit!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!