Poetes catalans (5): Guido Sari

Guido Sari va nàixer a l’Alguer el 1950. És un escriptor i activista lingüístic alguerès, autor de llibres d’història, obres de teatre i articles periodístics. És un dels millors poetes en català actuals.

* Es va doctorar a la Universitat de Càller.
* El 1988 va ser fundador de l’Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Historico-cultural de l’Alguer amb el seu germà Aldo per tal de fomentar l’ús de la llengua vernacla.
* Organitzador de cursos d’alguerès i de català estandard a la Barceloneta sarda.
* Va realitzar tallers de lectura en veu alta o teatre llegit.
* Va ser fundador de la secció local d’Òmnium Cultural i responsable de la Coral Francesc Manunta.
* Va ser director de la Biblioteca Municipal Rafael Sari des de 2010 fins la seua jubilació.
* El 2013 va rebre un dels Premis d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla.[2]
* És autor tant en català com en italià de llibres i articles que tracten de la història i cultura algueresa.
* Destaca la seua obra poètica i teatral en l’àmbit alguerès.
* La seua poesia esdevé tot un homenatge a la paraula i a la musicalitat.

LLETRA ALGUERESA

* La piazza fortificata di Alghero (1988)
* Contes i rondalles (2 volums, 1995, 1998)
* La cobla de la conquesta dels francesos a Cultura sarda del Trecento fra la Catalogna e l’Arborea: atti del V Simposio di Etnopoetica (2003) de l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer, (2005)
* Fem teatre fem llengua (2006)
* Una boníssima olor (2007)
* Gugu (2007)
*Soldadet, poema quasi èpic (2012)
* Poemari mínim (2013)
* Les comèdies Vassil (2013) i Dolçaflor (2014).
* Els ocellets màgics i altres poemes. (2015)
* Preludis, simfonies i impromptus (2016)
* El català de l’Alguer: una llengua en risc d’extinció (2018), també en versió italiana.
* Ell (teatre, 2018)

BREU ANTOLOGIA

LA CASA
Recorda’t la casa com un temps
la vas conèixer i com la coneguérem:
fortalesa contra tota veu mesquina,
illa feliç, inexpugnable empara.
Des de molts anys no torno a visitar-la,
però no significa que l’oblidi
o que pugui oblidar qui les estances,
amb la seva presència, revifava.
Sàpigues, tanmateix, que sempre em queden,
dins, amb arrels ben fondes, la mirada,
l’amorosenc somrís, el to de veu,
el record cald i viu de la carícia
i el perfum tan suau de l’abraçada.
Per això, no necessito en altre lloc
buscar el que a mi falta, ni ja truco
les velles portes que m’estan barrades.
Si, de vegades, el pensament hi torna,
com un ocell enyoradís en cerca
de la ruta del niu, sempre m’endola
que el vent va fer malbé les meves plantes
i de la llar em va escampar la cendra.

El camí polsegós

El camí polsegós, que sols té marges,
acaba on neixen les penombres
allà baix, on dels arbres s’han allunyat els cants
dels estornells de seda,
allà baix, on la tarda mastega amenaces
i el vent esbulla les últimes
espurnes d’atzur,
allà portarem les nostres passes,
tot esperant clemència.
Al capdavall vindran altres preguntes
i cercarem mots oblidats
per a arreglar missatges
i mirarem el tomb de l’ombra,
que busca una omega rosegada.
i fitarem atònits la fumera
de les certeses, que en el camp
cremaran en gavells com fulles soltes.

Tot de dies

Tot de dies d’improvís despullen
aquest gràcil arbre; queda l’absència que gairebé es toca:
estornells nombrosos i ràpids
que el vent de la tardor s’enduu amb femiments inèdits.
Qui ha furtat el camí que al capdavall s’esmuny
entre els tamarius tristos de la platja?
El buit ens pesa enorme,
però ens avesarem a aquestes faltes
ni de les nostres boques sortiran gemecs.

Aquest atzur

Aquest atzur insomne,
que té veles altíssimes i precioses,
que el vent de color de color de llet i òpal
rebleix de distància i envaniment,
s’encreua amb un cel que foragita
dels seus innúmersestrips ales negroses.
quin serà el veredicte per la lenta espera
que crivella
el mur dels dies de fang trist,
si una maeixa saba alimenta
l’aturall de pedra cantelluda
i el renitent fible del desig?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *