20 cobles de confinament (2)

Dijous de creença religiosa,
la devoció ens transporta al calvari,
la gent devota esclata ben plorosa
llur pensament esdevé un desvari.
La processó desprèn molta tristesa
el color obscur tot arreu ressalta,
el càntic sona amb força calidesa,
envers l’odi etern que el seu bon Déu mata.

El poble viu el jorn de la farigola,
vora la torre d’alta arrel templera,
la flor és alba o de color viola,
postal sana de nostra primavera.
Al torreó la nostra gent s’aplega,
tradició que ve d’època antiga,
l’adult una noble conversa engega,
quan es troba qualque persona amiga.

La frígola al costat de l’argelaga,
ben punxenca és la verda romaguera,
darrera el matoll l’infant se’ns amaga,
i la mama nerviosa s’esvera.
El jorn d’avui el sol fins les pedres bada,
tot és tan verd enmig de la natura,
emraonem amb la gent estimada,
el bon caliu d’una jornada pura.

Quan Crist al seu sepulcre ja descansa,
el devot fidel sa cruel mort plora,
Jerusalem el pensament amansa,
el mort a la creu tot el poble adora.
El fill de Déu que el poble crucifica,
els bons penitents canten amb estima,
el seu bon nom el creient dignifica,
se sent devot i amb son amor s’anima.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *