Diari de confinament (26)

Avui he endegat el jorn amb la tasca feisbucaire. El joc literari l’he dedicat a la poeta Conxita Jiménez. És tortosina i ens ha sorprès gratament durant els darrers mesos per la seua excelsa obra poètica. És la gran cantora de la natura, que exalta tothora l’olivera, tan com podem comprovar en el seu poemari “El bres de les fargues”. Es cansa de guanyar premis poètics arreu del país, mentre que també hem de destacar el seu paper com a rapsoda.

<

Aquests dies he estat composant diversos tipus de poesia que vaig publicant al bloc. Vaig començar amb el cicle 100 haikus de confinament, després vaig continuar amb 50 tankes de confinament i 25 jotes de confinament. Just avui he gosat endegar el de 20 cobles de confinament. Mai no n'havia composat abans. Conec de prop la tradició catalana medieval, amb el gran Ausiàs March com a capità que en composava d'excelses. També les famoses Coplas por la muerte de mi padre, del poeta medieval castellà Jorge Manrique. Tanmateix, he tingut dificultat en la mètrica. He decidit agafar la cobla de vuit estrofes amb versos d'art major, decasíl·labs. He de dir que m'han quedat molt bucòliques, però aquest tipus d'estrofes tendeix a la composició d'aquest tipus de poesia.

He passat la resta del matí al jardí. M’he tornat a pegar un altre estofat, tal com diem vora l’Ebre. Ha estat una tasca feixuga però engrescadora. Ens està quedant net, bell i polit, en el qual s’hi podrien menjar sopes.
Durant el descans del migdia he endegat la lectura del Tirant lo Blanch, la versió il·lustrada de luxe que va publicar la revista El Temps el 1991 en el 500 aniversari de la seua publicació. Fa uns anys em vaig llegir la versió original en català antic, que també guardem a casa en una edició magnífica. A la vegada, he llegit alguns capítols en anglès, mitjançant l’extraordinària traducció que va realitzar David Rosenthal.

He tornat a treballar una hora al jardí. Avui he acabat esgotat del tot. Llavors he hagut de corregir part de la programació que havia ideat per al curs de la Fundació Paco Puerto. Esgotat aquest cop de la pantalla he sortit per l’hort a fer una mica de fonoll i bledes bordes, conjuntament amb els espàrrecs, formen part del menjar natural silvestre que hi ha a redós nostre.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *