Diari de confinament (24)

La primera tasca del dia ha estat posar fesols a bullir. Els vam comprar fa dos estius a Cambrils del Pirineu, al Solsonès, on passava uns dies de colònies de muntanya mon fill Guillem. Al restaurant del poble ens cuinaven autèntiques delicatessen, entre les quals les famoses seques: fesols amb cansalada sofregida i sense cap suc, una autèntica delícia per al paladar. Avui he pensat que era el jorn adequat per a cuinar aquest plat per dinar, el qual, òbviament, és dels meus favorits.

Mentre bullien els fesols, costa més de tres hores, m’he posat a fer la tasca feisbucaire. Avui el joc literari l’he dedicat a “my favourite blonde”, l’amiga Montse Boldú, tota una dona amb força poètica que ha revolucionat la poesia ebrenca durant els darrers anys. És ja una veu imprescendible del nostre panorama literari, i una ràpsoda extraordinària. La mestra reguerenca té passió per les lletres i les transmet tostemps als xiquets.

La resta del matí l’he passada pel jardí. Avui tocava desbrossar-lo i embellir-lo com Déu mana. Ens n’hem sortit força bé, ja hi ha més de la meitat ben endreçat. És un jardí gran, amb tres lluques enormes al vell mig, dos arbres de l’amor, moltes margarides, i altra gran varietat de planetes, el nom de les quals no podria dir.

Ja vora la una he acabat d’enllestir les seques. Es fa un bon sofregit amb baldana, cansalada, i algun trosset de xorís ben menut. S’escorren els fesols, també es deixa escórrer el sofregit, i queda un plat extraordinari!

Havent descansat, he sortit a fer alguns espàrrecs. Realment dubto que cap altre català hagi fet més espàrrecs que jo aquesta primavera. Trobo llocs desconeguts, tot al redós de l’hort, alguns dels quals són una mina ja que no em caben els espàrrecs a les mans. N’haurem de congelar, ja que en cullo amb molta més rapidesa que ens els mengem.

He tornat a dedicar al jardí una estona al vespre. Avui no he tingut ganes de corregir les pràctiques de l’ioc, així com no he continuat treballant amb el moodle de l’institut davant de la incertesa de què farem després del 14 d’abril.

El moment de la lectura obligatòria. Estic gaudint amb la relectura d’El Crist de la Solitud, de Salvador Estrem i Fa. Durant els darrers hem difós l’obra de poetes oblidats com Joan Cid i Mulet Trinitari Fabregat o Roc Llop i Convalia, també la del gran Desideri Lombarte. Estrem i Fa és tota una delícia, amb un estil poètic autodidacta però amb un homenatge permanent al fet pagès de la comarca prioratina.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *