El meu Manel Ollé (11)

El conjunt de l’obra narrativa de Manel Ollé té un fil conductor molt específic, extraordinari:  l’estima profunda per la terra on ell es va criar. Les remembrances d’una noiesa feliç, amb un paisatge gairebé divinitzat, amb una estructura agrícola que feia créixer les persones i els donava força i vitalitat. En el rerefons, l’enyorança permanent d’aquell passat idealitzat que ja no tornarà, el qual s’ha engolit un munt de tradicions amb les consegüents feines agrícoles, i les ha tirat brutalment, impúnement, al pou de la història.

L ultima vinyeta: Amazon.es: Manel Olle Albiol: Libros

Amb L’última vinyeta es va emportar el premi de narrativa curta Joan Cid i Mulet, en el marc dels premis Jesús Catalònia de 1994. Es donava a conèixer com a escriptor, en una primera obra que esdevia justament tota una evocació d’un període pretèrit amb tot un seguit de feines laborals que s’havien anat estingint, oficis que suposaven l’espill d’un model de vida centenari. Al mateix temps, prenia vida la parla antiga, la que vàrem escoltar als iaios, carregada de riquesa lèxica i d’expressions fonèticament colpidores. Els darrers vestigis d’un món antic agrícola s’estaven esmuyint. El progrés de la ciència i de l’arquitectura comportava l’abandonament físic de les formes laborals del passat. Aquest progrés mai no pot significar l’esborrament total de les arrels tan nostrades, amb les quals hem viscut i de les quals ens hem alimentat. El materialisme modern no té dret a desfer-se del paisatge paradisíac, de la bellesa de les flors en primavera, del grifonet o la mostra de l’olivera, de l’emmargenador i del picapedrer, del pastor transhumant o l’esllemenador eficient.  I la paraula… la paraula tan nostra que ens hem anat transmetent generació rere generació. Com deia deia el gran Desideri, quan no quedarà res, quedarà la paraula, quedarà.

Els dibuixos de Frederic Mauri recullen tota aquesta sensació de recança i d’anhel de la bellesa d’ans. La història suposa tota una denúncia contra la irrecionalitat que suposa un creixement desorbitat que es desfaci de tot allò que ens ha identificat durant dècades. Si els masos van caient, si l’autopista de pagament posa quitrà damunt dels fèrtils terrenys on hi havia ceps de mil gustos, si el pagès ha d’emigrar a la gran metròpoli, si el pastor de la transhumància que baixava del Baix Aragó s’ha quedat sense rabera, el futur esborra el passat, i mai no pot ser bo.

El protagonista fa el retorn a la terra d’origen en la qual passa tota una setmana. Cada dia s’adona que es va perdent un llençol, que ja no queda res del paisatge on havia viscut, aquell riu ample i feliç amb tarongers florit, que cantava el gran Vergés. La desesperança el venç en un final ben clarificador: Sol i més pobre que mai, tinc ganes de cridar, potse d’anar-me’n. I em recordo dels tebeos infantils, quan aquells heroics amics meus, radiants, em deien adéu amb la mà, a l’última vinyeta.

La riquesa lèxica és part essencial de la narració. Manel Ollé és un diccionari vivent, fet que queda ben palés en el seu estil narratiu. El seu esperit literat el fa lluitar per la supervivència d’aquell llenguatge que ens identificava a tots com a poble i com a territori. El català pagès, el dels iaios, ha de quedar dignificat literàriament.

Afegeix un comentari