Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
La por impregna,
davant de la tristesa,
l’ànima clama.
Tothora ben reclosa,
la gent més estimada.
Vola la vida,
ens fuig com una anguila,
ja fora l’aigua.
No entenc allò que passa,
amb tant d’esglai per casa.
La matinada
molts somnis ens desvetlla,
en remembrança.
Una imatge obscura,
que massa bé ens retrata.
Temps de lectura,
ben afable i distreta,
lleva recança.
Ens dóna galibança,
aquest instant que espanta.
No somiqueja,
aquesta gent ufana,
que ens esperona.
Aquella gran doctora,
amb l’infermer que escolta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!