Emigdi Subirats i Sebastià

Colpeja l’aire,
el vent s’endemonia,
a la vesprada.

En temps de guerra,
sovint plora la tarda,
al so de bomba.

Trenca el silenci,
el corb negre que passa,
llençant la bomba.

Al forc del dia,
se sent el crit de mare,
que ploriqueja.

Quan l’arbre guaita,
com l’aigua s’acarona
baix de la terra.

Enllà del vidre,
la vesprada s’instal·la,
obscura i freda.

La melodia,
se sent per la vesprada,
malenconia!

Dòcil el vespre,
la tarda està tranquil·la,
per tot el poble.

Ningú no canta:
des de la matinada,
la calma regna.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!