Emigdi Subirats i Sebastià

FRAGILE LIKE GLASS IS MEMORY

Omg, how sorrowful and desolate
awaking shorn of memory once;
Not able to recognize myself in the mirror,
and seeing a strange man before myself,
my blue mind full of questions.

What colour were my mum’s eyes?
what was that woman who loved me like?
how were my friends called?
which was my fatherland?

And can’t remember anything,
not even the boy I was ten thousand years before:
at sunset full of swallows flying,
while screeching among the golden billow
and the sound of both river and bells.
And I’d go to school – maths,
reading, drawing – and I used to fancy
a girl with long blonde plaits
and rainy-coloured eyes.
Long afterwards – I do remember –
I got to know botany
(pale sad herbarium with dried flowers),
quartz’ transparent symmetry
and benzene’s obsessive hexagon.
And we spoke to friends about poems,
sex and many more debatable matters.
And at late night (nights with roses and wine),
we believed we were immortal; drawing
such cheeky graffiti o the whitest walls,
matching flying stuff,
smashing pure sapphires,
kissing the statues’ cold lips.

(My first kiss – I still remember -)
was a night with distant music
near the river and warm-creamed breasts).

I keep in mind so many things to realize
I have more memories than innards in my body.

Suddenly, I understand that man is memory.

Fràgil com un vidre és la memòria

Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia
despertar-me demà sense memòria.
I mirar-me a l’espill i no coneixe’m.
I veure davant meu un home estrany,
el cap ple de preguntes i de boira.

De quin color tenia els ulls ma mare?
Com era aquella dona que em va amar?
Quins els noms dels amics, quina la pàtria?

I no recordar res, no recordar-me
d’aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:
Al tard les orenetes revolaven
xisclant entre el daurat polsim dels núvols
i el so de les campanes i del riu.
I anava a l’institut —les matemàtiques,
la lectura, el dibuix— i m’agradava
una noia de llargues trenes rosses

i ulls de color de pluja. Molt després
—me’n recordo— vingueren la Botànica
(pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),
la simetria transparent del quars
i l’obsessiu hexàgon del benzè.
I, amb els amics, parlàvem de poemes,
de sexe i de mil coses discutibles.
I a nit ja entrada (nits de vi i de roses),
pensàvem ser immortals: pintar graffiti
ben insolents a les parets més blanques,
aparellar artefactes voladors,
trencar a cops de martell safirs puríssims,
besar els llavis gelats de les estàtues.

(La primera besada —me’n recordo—
va ser una nit de músiques llunyanes
vora la mar i uns pits de nata tèbia.)

Recordo tantes coses. I m’adono
que dins el cos tinc més records que vísceres.

De cop comprenc que l’home és la memòria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!