Traducció a l’anglès d’un poema de Gerard Vergés (2): Parlo d’un riu mític i remorós

Resultado de imagen de parlo d'un riu mític i remorós

I’m talking about a mythical rumbling river

I quite often remember my childhood’s
sweet

secret rumble of water.
I’m talking about a green immense Delta;
I’m talking about thousands of ibis in flight
(like living specks of whitest snow)
And the pink flamingo (the intimate rose
of an almost discerned girl’s breast).
I’m talking about mallards buzzing on the air,
like stones thrown from a sling,
subtle eels like snakes,
silvery tenches in ponds.
I’m talking about a long silence melting the fresh
water of the river and the bitter sea.
I’m talking about a domestic river among reed-beds;
I’m talking – my friend Virgil – about rich orchards,
flowery orange trees and tender celery,
hoes and sickles, dogs in fields.
(There in the sky gilded magpies are flying)
I’m talking about an ancient river,
still furrowed by old catboats:
the last, legendary catboats,
tapered like a sword,
and full of wine, wool, barley,
with sailors singing on the stern.
I’m talking about a slow dusk providing
with trembling gold on softened water,
lights on the wings of insects,
solar mirror on distant bridges.
Sweet rumble of water in memory.

Parlo d’un riu mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo –Virgili amic– de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *