Poema a Isabel Clara Simó

foto de Emigdi Subirats.

És la paraula que ens esperona,
ens ensenya i ens transporta
envers benvolgudes esferes.
La paraula també retrata l’erm
d’un món amb mancances fermes.

Quan s’esvaeixen les paraules,
res no creix en nostres terres,
tot resta en inert blau a les senyeres.
Des d’Alcoi no arriben crits de rebel·lies,
en l’alcoiana parla, tan vital i ferma.

Hui el somriure s’ha esvaït,
tot són amargues remembrances.
Renaixeran els teus missatges,
romandran els llibres amb històries.
les teues braves ensenyances!

Hui ha eixit el sol amb rostre
d’enuig, carregat de nova absència.
Gaudirem d’un nou poema i el rostre
somriurà davant les entranyes de la terra,
perquè la paraula sempre regna

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *