Emigdi Subirats i Sebastià

El gran Manuel Pérez Bonfill  ens deixava als 91 anys a meitat de juny de 2018. Tanmateix, la seua llarga petjada literària i cultural romania com a espill veritable d’una vida dedicada a la docència, a la lluita obrera i catalanista, i al fet literari. Aquest any 2020 que acabem d’estrenar celebrarem justament algunes dates assenyalades que ens seran l’excusa adient per fer la remembrança d’un dels grans intel·lectuals que han donat les comarques centrals dels Països Catalans.

L’any 1960, ara fa 60 anys, el nostre professor de sempre es trobava en un període de màxima plenitud creadora. L’any abans havia rebut el primer premi literari de pes, l’Adela Comasaña de Sevilla, per la seua narració “La tierra“, al qual van seguir altres anys a venir com el Sèsamo de Madrid (amb “El viajero) o el Puig i Llensa de Blanes (amb La fira de sempre). Sortosament, vam poder recuperar tot aquest  bagatge lletrat per mitjà de la publicació del recull “Hemingway, prosas de Manuel Pérez Bonfill” (Onada edicions, 2018), que aplega bona part de la seua magnífica obra en castellà fins llavors escampada per les pàgines groguenques, polsoses i oblidades de revistes culturals.

El literat provava de combinar els seus inicis docents, amb la lluita obrera i política, i un  procés creatiu de ficció que aconseguia els fruits desitjats. Tanmateix, el seu esclat arriba mitjançant les crítiques culturals i literàries publicades a la revista universitària Monteagudo, de la Universitat de Múrcia, i a les històriques publicacions tortosines GEMINIS i La Zuda (segona fase). Aquesta mateixa inquietud per la crítica literària el va portar a la redacció de l’assaig “La novelística de Sebastià Juan Arbó“, el qual va ser guardonat amb els Jocs Florals de Vinaròs de 1960. Es trobaven en un moment d’exaltació de la figura del novel·lista rapitenc, ja consagrat en català des del període de la II República, mentre que en castellà acabava de publicar la saga picaresca del Martin de Caretas, deu anys després de guanyar el Nadal amb “Sobre las piedras grises” i havent vist la llum “Maria Molinari“. L’escriptor que enlairava la cultura a les pàgines de rotatius infames com La Vanguardia Española (la discussió amb el funest director d’arrel feixista va ser molt forta), o Destino, quedava retratat de la mà d’un jove narrador ebrenc. De fet, l’interès per la seua personalitat i producció era ben present a les pàgines de GEMINIS, amb diversos articles de Gerard Vergés i Jesús Massip.

Després de tres dècades de ferotge lluita política, passaven a la història les llargues vacances del silenci  (Joan Cid i Mulet  dixit), el 20 de novembre de 1975. El dictador estirava la pota, però mort el dictador a molts no quedava clar que morís la dictadura, malauradament el temps els ha donat la raó. El literat tortosí va començar a redactar la columna Bon dia Cultura catalana, al rotatiu esquerrà Ebre Informes, una magnífica crònica d’un temps. També assistia a estrenes teatrals i a esplèndides conferències sobre la literatura de l’exili. El 1980, ara fa 50 anys, se li concedia  el premi Jaume Tió al mèrit cultural, com a reconeixement a un llarguíssim bagatge intel·lectual.

Ja entrada aquesta centúria, en el marc de la fira literària Joan Cid i Mulet a Jesús, a instàncies de Manel Ollé i sota la direcció de la llavors presidenta d’Òmnium a Terres de l’Ebre, Dolors Queralt, sorgia la candidatura del nostre professor de sempre a la Creu de Sant Jordi. El 13 d’abril de 2010, ara fa deu anys, tenia lloc l’acte de lliurament al Palau de la Generalitat. Conjuntament amb Pere Panisello, Manel Ollé i Dolors Queralt, vam poder acompanyar-lo, a part de la família, en un moment veritablement memorable. Recordo perfectament el seu rostre de joia al pati dels tarongers, era el colofó a una trajectòria cultural immensa. Era mereixedor de la màxima distinció del país per la seua fidelitat a la llengua, i la nació catalanes, a més de la qualitat de la seua obra publicada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!