Emigdi Subirats i Sebastià

Anguniosa,
em desvetllo per esma,
ple de recança.

Res no contemplo,
car a l’espil mon rostre,
estrany el sento.

Tot ple de boira,
recerco la pregunta,
de vida eterna.

Ulls de la mare,
un color que em retrata,
son amor tendre.

Aquella noia,
d’amable i noble estima,
no sé d’on era.

Fa mil i un dia,
l’oreneta revolava
al roig capvespre.

Aquella escola,
la noia de la trena,
amb ulls de pluja.

Nostra conversa,
amics de la creixença,
nit ben desperta.

Eixa besada,
la memòria humana,
ara l’he entesa.