L’hivern s’apropa,
quan es refreda l’aire,
tothom s’ajoca.
Ja ve la pluja
arreu tot humiteja
el cel negreja.
Assaonada,
la terra reviscola
d’una tirada.
La tramuntana,
reviu a l’horabaixa,
pluja senyala.
Es veu la banya,
un vent d’aigua salada,
la terra “empapa”.
A l’olivera,
li renova la cara
l’aigua caiguda.
La terra seca,
rep eixa pluja fina,
com una reina.
Del cel ja baixa,
una aigua ben serena
que ens assaona.
Visca la terra!
tota bellesa esclata
quan creix la rama.
Plou amb desgana,
quan res no s’assaona,
La terra plora.
Ben matinera,
ressona a la finestra,
el so de l’aigua.
L’horta ben plana,
tomata i patata,
al vespre es rega.
Terra mullada,
eixa tarda grisenca,
pluja anhelada.
Ens trona i llampa,
el roig cobreix la serra,
llavors espanta.
A barrals bota,
somriu la terra encesa,
tot el sant vespre!
Amb la tempesta,
greus sons de la muntanya,
la gent tremola.
No fem cap festa,
la pluja ens amenaça,
pot caure forta.
Potser hui ploga,
sonen tabals de festa,
La terra xala.
Plou vora l’Ebre,
un flumen que és fontana,
amb cabal ample.
Quan sento ploure,
l’ànima s’acontenta,
es posa a riure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!