Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

22 d'octubre de 2019
0 comentaris

Ramon Clavellet al premi Rafael Sari

Ramon Clavellet

Sóc Antoni Ciuffo, de llinatge napolità i criança sarda. S’ha enlairat en mi l’esperit alguerès que m’abraona. Com un clavell multicolor vaig a la recerca de l’essència de ma existència, que sento fermament atreta envers l’horitzó dels anhels materns patris. Som carn i aigua, puix la terreta que m’ha adoptat em té l’ànima encesa: eixa ciutat de bastions de la història que s’emmirallen en la glòria amb el pas de les centúries. Els benaurats reis de les quatre barres ens obsequiaren amb una parla i una cultura ancestral que transmeten sentiments de tots els temps i alimenten nostres esperances eternes a tot vent. Sento profundament el crit que m’empeny amb força a fer-me a la mar per apropar-me als dolços orígens de tot plegat.

Dara banda da Ponent,
hi ha una terra llunya llunya;
és la nostra Catarunya,
beglia, forta i ranaixent.

El pare s’enfila per les parets, convençut que sóc una ànima estranya que el dimoni empeny envers terra desconeguda, i el fa abandonar la casa en un camí sense tornaa. El clavell es tenyeix de sobte obscur i causa molt malestar arreu. Sóc l’ovella enfosquida d’un clan familiar ofegat en afers pecuniaris i en llur anodina existència. La tramuntana bufa ben fort i em transporta prest als arrels. La nau fa volar les senyeres com antany, les guaito en els meus somnis i veig l’ombra del Castell de Montjuïc damunt la marina retrobada. I eixe dolç parlar que em sona a música fina i celestial, i eixa poesia que és el cant melodiós que em nodreix a dintre. Renaix com mai abans el color al clavell que em personifica, i em fa líric i feliç.

En allà, nostros jalmans,
rarimits de la gran prova.
van cantant la cançó nova
que travessa monts i prans.

El nurag és la cultura original d’uns temps en què es pescava amb instruments rudimentaris, i s’habitava a les grutes naturals on paraven casa. La caça era un esport de supervivència nutritiva. L’arc i la fletxa i l’arpó, fonts de vida natural! L’aliment de la mar esdevenia la fraternal vivència a l’illa on la marina remembra les essències. La palma era la planta ancestral de nostres avantpassats en racons que s’han fet insígnia de vida. La Palmavera és el llogaret que ha nodrit amics lletrats i els ha empès envers la flama de la pàtria petita, la de la parla amb accents llunyans i vocables que ens agermanen envers la perenne trajectòria de la vida. El clavell floreix amb versos galans de la parla de casa.

És un crit atrunaró
per la catarana terra,
que mil ànimes enserra
en un llaç de jalmanor.

Palmavera de lingüistes i cantors, de constructors de gramàtiques de nostra parla pels segles dels segles. El clavell es troba com peix dins l’aigua conreant lletres i versos per sempre més. Cosins lletrats i poetes agosarats han format un còctel deliciós que reviu el llenguatge que somriu. Palomba, com missatger de sons i lletres; Pais, dels càntics més arrelats a una ciutat encesa; Dore, dels documents de la glòria nostra història reviscuts en la memòria; Vitelli, de la lírica més humana, Cipriani, de l’art a les entranyes, i Frank, el guardià de totes les essències, el pare de tot plegat en l’omnipresent revifalla de la parla. Salvàrem la lletra escrita, els amics i jo.

Aquest crit és arribat
fins a la nostra platja.
Catarans d’Alguer, curatja!
no ubrirem nostro passat.

Sóc atrevit en ma ideologia. Entusiasta de la terra. Passional per la llengua. Sóc arribat a Barcelona al tombant de la centúria, amb una mà al davant i l’altra al darrera. Només el clavell com a bon company que ha esdevingut el meu altre jo, el jove dels versos que ha de revifar la parla antiga. Eixos Jocs Florals, concurs medieval, eren el crit per a un esperit que volia reviure els temps del rei Pere, lluites almogàvers en llances i càntics poètics arreu. El folklore esdevé vida, i el primer Congrés internacional de nostra parla em transporta il•lusions i galivances. Venim de terra sarda i de l’horta valenciana, de ses illes balears i de vora el Canigó. Són cinc anys de reviscolament, de llunyania de la suitat mia, i d’apropament als arrels de mon llinatge.

En lo sou gruriós camí
Catarunya sempre avança;
i, per tot hont passa, llansa
la llavor ca de frurir.

I el Mossèn manacorí que omple sa calaixera amb eixos tresors que cada racó cada serra ens té amagats. La riquesa de la parla que enlaira mon amic Grandia, i llaura mestre Fabra diferentment. La feina del lingüista és diversa, el clavell es nodreix de tot i de tots per assumir fites indestructibles. Diversitat que a l’Alguer es converteix gairebé en divinitat, eixe llenguatge ancestral amb sons medievals i mots arcaics. La Conquesta de Sardenya esdevé poemari, retrat d’un univers lletrat que m’acarona. La Sardenya Catalana és el full dels catalans d’Itàlia que aixequen sa llengua com a senyera per reviscolar tots els sentiments patris.

O jalmans, no disperem!
Catarunya està fent via.
Prest arribarà lu dia
en que tots ranaixerem!

L’aventura esdevé el mirall de brossa i misèria. La lletra del pare arrenca el plor perenne. El pa no es compra amb poesia, ni s’omple el pap amb full escrit. El clavell descolorit no sap ja cap a on camina, el jardí dels somnis patris ha quedat sec per sempre més. El divagar per nostra terra no és cosa d’alegria. Fam i mancances m’acompanyen sense eixida, car ja no sóc la novetat de la marina. El vers que he de composar només s’obscureix amb pensaments malignes. Potser, forsi, he portat mala vida! He sigut fidel als orígens, he aimat aquesta parla com ningú, i li he buscat totes les eixides possibles. El Clavellet s’ha pansit al llarg dels dies, ja té tons marrons d’a mos veure. Qui sap si a Reus cavaran la tomba de ma vida!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!