Les meues estrofes petrarquesques (26)

foto de Emigdi Subirats.

Com els robots, o com els gats falders,
fas i desfàs amb total crueltat,
els homenots que has fet presoners,
seran l’ocàs d’un vergonyós estat.

No ets d’esquerra, ets psoecialista,
als catalans ni aigua vols donar,
tu ens fas la guerra, propi de tot feixista,
som pas germans, Espanya hem de deixar.

Ets repel·lent, un progre mitja caca,
et creus valent, el teu poder ataca,
ens n’anirem, quan bufi nostre vent.

Estem dempeus, tostemps us plantem cara,
segur que veus que som a temps encara,
Molt lluitarem per ser independents.

Resultado de imagen de carme meix

D’arrel pagesa, nissaga gandesana,
la narradora fa viu son sentiment,
amb senzillesa contalles engalana,
és una autora d’obra ben eminent.

Terra de ceps, regust al millor vi,
en cims tacats per la batalla gran,
serra on reps un caliu serafí,
fusells tronats vessaren tanta sang.

És “La dansada”, l’espill de tot un temps,
molt ben narrada, sirga amb antics vents,
Eixe esparver, fa el crit amb tot l’alè.

El paisatge la boira va fonent
grisa imatge que el poble va veient,
amb bon quefer, ben lliures hem de ser.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *