Les meues estrofes petrarquesques (18)

foto de Emigdi Subirats.

De gran tendresa ton retrat maternal,
quan l’art sorgeix el teu anhel exalça,
tota bellesa s’enlaira al pedestal,
llavors creix l’ànima que ens realça.

Amb gran fermesa crees una escultura,
l’innat talent transmet ton bon quefer,
i ta enteresa és espill d’una cultura,
en què vehement hi poses tot l’alè.

Ton cor d’artista, tes mans ben creatives,
sovint en vista quelcom amb què et motives,
car l’art és l’eina que més nobles ens fa.

La saviesa conrea grans afanys,
la vida ens besa malgrat el pas dels anys,
ta bona feina tothora hem de lloar.

foto de Emigdi Subirats.

Amb puny alçat i perfils ben humans,
narres quelcom que et demana ton cor,
el menyspreat lluita contra els truans,
com sap tothom: la vida no ens dóna or!

És xertolina, una dona lletrada,
el món rural ocupa el seu espai,
nostra “regina” se sent força estimada:
un fet cabdal que no s’oblida mai.

Guaita el riu, i l’assut que el controla,
llavors somriu: el món no corre, vola;
tot ben narrat per una veu encesa.

Anem cantant la jota de la terra,
i caminant per la més bella serra;
tot un retrat d’una vila pagesa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *