Les meues estrofes petrarquesques (15)

foto de Emigdi Subirats.

L’enuig al rostre i amb molt verí a la boca,
la de Xerès llença tota la brossa;
mai no té sostre, vergonya en té ben poca,
odiosa és i atroç aquesta mossa.

Amb son somriure i la seua maldat suprema,
engarjolades, nou persones molt dignes,
tot un malviure quan l’ofec és l’emblema,
són tan malvades ses pensades indignes.

Ens enviaren aquesta ambaixadora,
com li pagaren tot ideal ignora,
el català li causa malaltia.

No és catalana i odia nostra terra,
de bona gana manté l’ànima en guerra,
Vagi a cagar, ella i sa antipatia.

Dóna tendresa, el més bell dels paisatges,
son ull atent, capta el verge univers,
grata sorpresa, brillen eixes imatges,
terra de vent, que inspira un bon vers.

La poesia s’impregna en nostra prosa,
la caminada, per senders de muntanya,
anem fent via, amb ànima amorosa,
bona contrada, el curs del Matarranya.

El moixonet vola per les alçades,
tot està verd en serres estimades,
en eixe Port, que guaita el Pirineu.

Uns bells llibres amb esplèndids retrats,
ens sentim lliures quan els hem visitats,
el nostre cor batega quan veu neu.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *