El meu Manel Ollé (12)

Macianet, el ventallenc és un ampli repertori de contalles, històries i records on apareix tot un món ple de símbols i de reflexions sobre la natura i el medi, la terra i el treball, la història i la gent de les comarques centrals del Països Catalans. En el fons, Macianet, el ventallenc constitueix l’expressió d’un amor profund i desesperat, la constatació lúcida d’una desesperança.

Ací tenim un sumari acurat d’una de les meues lectures preferides, Macianet el Ventallenc. Es tracta d’un d’aquells llibres que m’enduria a una illa deserta, així com, la relectura del qual és ben complaent en un dia de bon sol, mentre s’il·lumina el paisatge i es respira aire ben pur. La seua prosa poètica convida a ser rellegida, sí, perquè el paisatge esdevé el gran protagonista d’un seguit d’històries entrellaçades carregades de gran humanitat.
En el conjunt del conglomerat narratiu hi trobes: fonts que han caigut malauradament en el pou de la memòria, restes arqueològiques ingràvides, la botànica plena de vida, els masos que van caient engolits per la vella història que amaguen, les mules i els matxos d’ans, i tota una esborja lingüística que engrandeix aquesta meravella de la natura que és el paisatge de serra.
Una serra montsianenca que es desvetlla i se’ns presenta apoteòsica, carregada de vida, amb economia rural i model de vida mil·lenari. Per mitjà de les vivències d’uns personatges extremadament arrelats a la serralada, queda ben palesa la desfeta d’un conflicte bèl·lic que va deixar la població sense esperança, que és la darrera cosa que s’ha de perdre com diu el proverbi.
Els protagonistes són tractats d’una manera gairebé venerable, fruit de l’estima explícita de l’autor per tota aquella gent que va donar vida a la contrada en altres temps.La bonhomia i la dignitat de les persones és l’espill d’aquell món humanitzat que va desapareixent. Jordi Martí o Pere de l’Engràcia, els familiars dels Macianets, els habitants de La Miliana, dels Masets (ara batejat Valentins), de Godall, del Castell o Sant Joan del Pas expressen l’estima per la terra que trepitgen. Les raberes d’ovella, les merles, les salvatgines, els faigs, els pins rojos, les romagueres i les argelagues… són protagonistes, i reben el seu homenatge. I la parla, la parla ancestral que ha de sobreviure si volem que aquest món rural no s’enfonsi.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *