Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

29 d'agost de 2019
0 comentaris

Literatura algueresa (8) La Palmavera

La Palmavera ha estat el col·lectiu més transcendent de les lletres alguereses d’arrel catalana, atès que l’ímpetu, els ideals i la determinació dels seus membres varen forçar l’agosarada revifalla literària de la llengua pròpia de la ciutat: el català de l’Alguer. A la vegada, varen intensificar les relacions culturals amb els escriptors de la catalanitat i amb les associacions catalanistes barcelonines. En un primer moment, es va fundar el 1902  com a Agrupació Catalanista d’Itàlia, alhora que li van donar el nom nou quatre anys després. Fa referència a un conegut topònim de la ciutat on es troba un important assentament nuràlgic, la cultura prehistòrica de Sardenya per excel·lència.

Es tractava d’un conjunt de joves amb unes fermes inquietuds culturals, lingüístiques i artístiques, els quals varen propiciar l’anomenada segona renaixença algueresa, en un terreny ja adobat durant les darreres dècades de la centúria anterior. Tots ells varen sentir la necessitat de treballar pel revifament de l’alguerès i realçar-lo com a llengua de cultura. Varen descobrir-lo literàriament a partir del mestratge d’en Josep Frank,  i del notable treball realitzat per l’Eduard Toda. Varen dedicar-se al conreu de la poesia, a la recerca lingüística, i a la recuperació de les tradicions alguereses. Els seus membres originaris eren: Joan Palomba, Joan Pais, Carmen Dore, Antoni Ciuffo, Antoni Adami i Joan Di Giorgio; posteriorment, s’hi varen afegir: Felip Liperi, Salvador Corbia i Ciprià Cipriani. Es van anar expandint amb persones de l’àmbit estudiantil i educatiu, com ens mostra la següent nota (publicada a Catalònia 24 de novembre de 1906)

L’agrupació literària que acaba d’organisarse a l’Alguer, baix aquest títol compta amb altres nous adherits, quals noms son una bona garantia per la nostra obra de renaixensa literària a l’Alguer. Los fera conèixer avuy als lectors de CATALONIA, no més que per nom. deixant a ells lo de donarse a conèixer per llur talent é iluetració: Prof Antoni ignàs Delrio, mestre de classes superiors; – Sr Antoni Adami; Sr. Cipriano Cipriani, estudiant: – Maria Agostina Cataresu, mestra.

El secretari de l’entitat i arxiver municipal, Carmen Dore (era un home), va composar l’himne de l’entitat anomenat Esperança, el qual va ser musicat per Joan Pais. Com a precursors de la recuperació catalanista a la ciutat, volien difondre el catalanisme ideològic, reviure la catalanitat de primera mà. Tanmateix, l’eix prioritari de la seua actuació es basava en aquest postulat: llur algueresitat era directament proporcional a llur catalanitat. La ciutat catalana de Sardenya, la seua idealitzada Barceloneta, tenia sentit únicament si s’incorporava amb plenitud al moviment renaixentista de Catalunya.

Un dels seus principals impulsors i ideòlegs, Antoni Ciuffo, que s’havia instal·lat a Barcelona, ens feu cinc cèntims dels quefers del grup en  un article carregat d’entusiasme, que va veure la llum a la revista Catalònia (corresponent al 15 de desembre de 1906):

LA PALMA VERA està espandint les sues rames, per recullir baix la sua ombra tots los bons fills de l’Alguer que estimen la llengua y la tradició. Cada dia, nous aderits s’unèixen an aquells quatre que fa temps gitaren la llevor d’ahont devia aixecarse l’arbre de la renaixensa algueresa. Això lo desprenem de les carinyoses lletres que de tant en tant nos envia lo ilustrat cap d’aquella colla. En Joan Pàis, lletres que van acompanyades de articles y versos molts escrits d’ell y dels seus companys. En Dore, Salvador Corbia, Palomba, C. Cipriani y altros entusiastes d’aquella terra. Havem rebut també algunes cansons harmonisades del del meteix Pàis que a la erudició del filòlech uneix la inspiració y’l sentiment del musich.

A causa de la seua formació en italià, és obvi que  tenien un coneixement bàsic de les estructures gramaticals de la llengua catalana. Tots ells van haver d’aprofundir paulatinament els seus coneixements lingüístics per mitjà dels requeriments de diccionaris, gramàtiques i llibres que realitzaven a diverses entitats culturals catalanes.  Anys d’estudi i d’entusiasme en l’aprenentatge va portar-los a realitzar una interessant tasca literària, de la qual cal destacar molt especialment:

  • El treball filològic dels cosins Joan País i  Joan Palomba, els quals van eleborar sendes gramàtiques de l’alguerès.
  • La recerca històrica, de costums i folklòrica de Carmen Dore.
  • El treball periodístic d’Antoni Ciuffo, que signava com a Ramon Clavellet.
  • La qualitat poètica de Joan di Giorgio Vitelli, el qual podem considerar com el primer poeta alguerès  de notable qualitat.

 

 

CONGRÉS DE LA LLENGUA

El I Congrés Internacional de la Llengua Catalana va tindre lloc a la capital catalana del 13 al 18 d’octubre de 1906.  Presidit pel lingüista Antoni M. Alcover, pretenien orientar els estudis sobre el català en relació a la redacció d’una gramàtica de la llengua catalana. Els seus principals resultats  varen ser la impulsió de la codificació ortogràfica i gramatical de la llengua catalana, i la millora del seu prestigi social. Hi varen assistir més de 3.000 congressistes, entre individuals i representants de corporacions, procedents de tots els Països Catalans. La participació social va fer que, sobretot en els actes no estrictament acadèmics, esdevingués un acte d’afirmació nacional i de retrobament dels països de llengua catalana.

Un cop es va fer pública la convocatòria, d’immediat alguns membres de La Palmavera com Joan Palomba varen mostrar un gran interès en participar-hi. Joan Palomba va adreçar una carta informativa del fet alguerès (publicada a El poble català, 12 d’agost de 1906):

He sabut que en octubre te tengará en Barcelona un congrés català. Amb plaier siguariva dispost de portar lo meu contribut, prenintl part a la discusió y presentant oltra la gramàtica, també lo diccionari Alguerés-català-ltaliá, que acabaré luego. Per això es menester de me fer tendre la manera de puguer participar.

Finalment, la representació algueresa comptava amb la participació de dos literats locals, i d’un estudiós italià de la llengua catalana. Varen causar sensació entre els congressistes, els quals s’interessaren en tot moment pel fet alguerès que ja havia estat difós abastament per diverses revistes durant els darrers anys. La Il·lustració catalana (n.177, 21 d’octubre de 1906)   s’hi referia així:

Y ab agradable sorpresa apreniam dels joves Palomba y Ciuffo la variant algueresa de Sardenya y son català ab barreges italianes nos afermava en l’idea de l’estretissima germanor de les dues llengües.

Havien fet història per a la cultura autòctona de la seua ciutat natal. Joan Palomba va presentar-hi  oficialment la Gramàtica del dialecte alguerès, mentre que l’Antoni Ciuffo “Ramon Clavellet” un estudi complementari titulat Brevi aggiunte al lessico alguerese, que suposà el primer estudi lingüístic fet i publicat per un alguerès. Una breu referència a la seua participació la trobem en la següent nota informativa (publicada a El diluvio, n. 292, 19 d’octubre de 1906):

Mucho lo fue también el señor Ciuffo, poeta alguerés de brillante inspiración  y el cual leyó una hermosa poesía original dedicada a la apertura de Simpton la cual fue calurosamente aplaudida…Siguió al seflor Llórente en el uso de la palabra otro alguerés catalanófilo, Joan Palomba, el cual leyó un discurso en el que hizo resaltar el espíritu de confraternidad que se ha evidenciado en el Congreso.

D’altra banda, també va representar l’Alguer el filòleg P.E. Guarneiro, il·lustre catedràtic  de Pavia, que va presentar l’estudi Atraverso la litteratura catalana , obra destinada a propagar a Itàlia  el coneixement de les nostres lletres.

La confecció del diccionari monumental de la llengua catalana i la celebració del congrés internacional , com a dos grans projectes lingüístics i culturals, varen servir com a veritables motors d’acceleració per al grup de La Palmavera.

DICCIONARIS DE LA LLENGUA CATALANA

A partir de les relacions estretes que es lligaren durant l’esmentat Congrés de la llengua, va haver-hi altres importants activitats a realitzar plegats. Mn. Antoni M. Alcover, el sacerdot i lingüista manacorí, va buscar actius col·laboradors per a la redacció del seu gegant diccionari català-valencià-balear. L’any 1913 va visitar l’Alguer i es va hostatjar a casa d’en Joan Palomba. L’opinió que se’n va emportar no va ser gaire positiva, pel fet que a casa del lingüista es parlava italià (no eren una família estrictament algueresa) així com va tindre dificultat de comunicar-se amb els minyons algueresos, com veiem seguidament (publicat a Revue Catalane n.82, octubre de 1913).

En Palomba m’ha presentat quatre cinc nois de la seua escola per fer amb ells l’estudi de la conjugació algueresa. De tot d’una hi trobaven terroços ferm ; no acabaven de comprendre la cosa i ens enteníem poc ferm. Aviat la cosa s’es composta i aquells minyons han cobrat bon coràtge i al punt hem haguts esclovellats una partida de verbs.

 

foto de Emigdi Subirats.

En el mateix àmbit el lingüista Josep Aladern també va promoure l’edició d’un diccionari popular de la llengua catalana que incloïa tot el domini lingüístic: Catalunya`, País Valencià, Illes Balears i Pitiüses, Sardenya, Andorra i Llenguadoc-Rosselló. Va ser elaborat a partir de les etimologies llatines, gregues, aràbigues i hebraiques del Vocabulari semitic català d’un amic i entusiasta del País Català de Sardenya, Mn. Marian Grandia. Consideraven tot un tresor lingüístic el català preservat a Sardenya.

RESSÒ A ITÀLIA

Alguns periodistes italians varen fer-se ressò de l’activitat dels membres de La Palmavera, amb la qual cosa la catalanitat de l’Alguer podia ser difosa arreu de la península itàlica. Es varen impregnar de la curiositat del fet lingüístic alguerès, que els portava a ser una mena de catalans d’Itàlia. Com a exemple, el rotatiu Il Paese, publicat a Càller, es va fer ressò de la participació de diversos algueresos a l’esmentat primer congrés del català. A la vegada, un altre diari de Milà, La Lombardia, es va interessar en llurs quefers a causa de l’interès del periodista Rinaldo Caddeo. Nascut a Càller, es va entusiasmar igualment amb els afers de la catalanitat, va estudiar la llengua catalana i va fer un gran servei a la recuperació del prestigi lingüístic mitjançant la traducció a l’italià  d’una obra estel·lar, L’Atlàntida de Verdaguer.

Tanmateix, també va haver -hi alguns posicionaments contraris a aquesta aproximació al fet català. Des de les pàgines d’un altre rotatiu, aquest cop el Giornale d’Italia, els van acusar de no tindre esperit patriòtic italià. Llavors, passaven a ser considerats com un perill per a la integritat nacional italiana. La feblesa del moviment sofriria a causa d’aquest fet, i d’altres problemàtiques internes que varen sorgir, les quals forçaren la desaparició.

PROBLEMÀTIQUES INSALVABLES

No van aconseguir ser un grup plenament consolidat, pel fet que defensaven un ideari que els unia a una terra llunyana que pertanyia a un altre estat. Cal analitzar alguns aspectes que van impedir la seua continuïtat:

  • Un seguit de rivalitats internes que varen crear malestar i desil·lusió. Sobretot, el fet que Joan Pais va ser exclós de prendre part a l’esmentat Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
  • La difícil acceptació social del seu ideari, ja que se’ls va acusar d’actuar contra la concepció nacional italiana.
  • La separació física de l’Alguer d’alguns dels seus membres:  en Joan Pais, per motius laborals, i l’Antoni Ciuffo perquè vivia a Catalunya on va morir prematurament.
  • La seua idea de culturalització va ser considerada com a elitista, a la vegada que l’intent de recuperació d’una llengua minoritària els va portar a ser titllats en alguns àmbits com a  provincians.
  • L’esclat de la 1a Guerra Mundial va forçar nous idearis nacionals, i va impossibilitar continuar amb la seua feina de catalanització.

DOS ESTUDIS REFERENCIALS
Resultado de imagen de tradizioni usi e costumi dia alghero, joan palomba

La trajectòria dels membres de la Palmavera ha estat degudament analitzada en dos treballs llibrescs. El primer, obra de Pere Català Roca, titulat L’Aventura Catalanista de la Palmavera; mentre que el segon es tracta d’un treball antic de Joan Palomba: Tradizioni, Usi e Costumi di Alghero, que va tindre una reedició a càrrec de Mn. Antoni Nughes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!