Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

26 d'agost de 2019
0 comentaris

Valls i petjades de Wittlin i Verdaguer (4)

El darrer jorn pel país dels Pirineus se’ns presentava un xic nuvolat i amb una fresqueta complaent, veritablement. Ens vàrem alçar d’hora com de costum per anar aquest cop a visitar el complex històric dels Bons, a la parròquia d’Encamp. Està format per la torre del Moro, restaurada recentment, i l’església dedicada a Sant Romà dels Bons, típica del romànic andorrà. A despit de no tindre la majestuositat del romànic català, sobretot el de Bohí, la senzillesa d’aquestes esglesietes andorranes sol causar sensació. He visitat moltes vegades la de Sant Climent de Pal, amb un porxo que convida a una llarga lectura, la de Santa Coloma, i la de Sant Miquel d’Engolasters. Indubtablement, un tipus de construccions a reivindicar. El govern andorrà ofereix visites guiades a tot l’entramat romànic del país, fet que aporta un nou atractiu a una estada al menut país.

Posteriorment, tornarem a la vall de Madriu, la qual m’ha marcat profundament durant aquests dies. Just al costat de la ruta de les fonts, hi ha un mirador i un espai per fer intercanvi de llibres, l’anomenat tècnicament bookcrossing. Avui he volgut retre un sentit homenatge a la figura de l’amic Curt Wittlin, un gran estudiós de les lletres catalanes i un aguerrit excursionista, tal com feia esment en el darrer apunt. He deixat dos llibres seus sobre excursionisme al lloc pertinent. Ja dalt del mirador he enregistrat un vídeo amb una breu lectura explicatòria d’un d’aquests llibres, De la Maledeta al Canigó, i un text de Mn. Antoni Maria Alcover, quan va visitar el Pirineu a la recerca dels tresors en forma de paraules. Curt, indubtablement, gran entre els grans dels nostres estudiosos!

En el viatge de tornada vam aturar-nos a dinar a Oliana, la vila del pantà més gran dels que es fan i es desfan. Vam passar per Cervera per tal de fer un esguard a l’edifici de la universitat, amb una plaça imponent. Val a dir que la remembrança ens porta al botiflerisme borbònic, ja que es va concedir la universitat a la ciutat pel seu suport a l’exèrcit de Felip V durant la guerra de successió (1705-1717), després de tancar les altres set universitats existents al país, entre les quals la de Tortosa. També ens va sorprendre el bon estat de tot l’entramat emmurallat.

Finalment, vàrem fer cap a Barcelona per tal d’assistir al partit de futbol entre el Barça i el Betis. Vàrem guanyar 5-2, amb la qual cosa vam ser el colofó final d’aquests dies de vacances. Ens quedava recollir Rosa i ma germana a l’aeroport, que tornaven d’un viatge a Amsterdam. A les 3 de la matinada, ja dormíem vora l’Ebre.

Andorra m’atreu d’allò més. De fet, l’Alguer, Catalunya nord i Andorra són indrets estimats que m’estimo, els quals m’agrada reivindicar en tot moment, i lluitar pel salvament de la cultura i la llengua catalanes. Durant aquests dies he escoltat Ràdio Andorra, i he vist el canal de televisió andorrà puntualment. També vull destacar que m’he assabentat de vàries campanyes de promoció del català, una del govern del menut Principat, i l’altra del Morabank Andorra, l’equip de bàsquet. El català és l’emblema del país, i no és poca cosa. El català es parla a l’ONU gràcies a l’existència d’aquest menut país pirinenc que presumeix de la seua independència. Seguirem llegint autors andorrans i, de ben segur, en uns mesets retornarem a Andorra, on ens sentim com a casa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!