Valls i Petjades de Wittlin i Verdaguer (3)

Aquests dies he estat rellegint alguns capítols del llibre “De la Maladeta al Canigó“, a cura de l’amic Curt Wittlin. Ens posen damunt la taula cinquanta visions diferents del Pirineu, cinquanta aproximacions a una realitat difícil com és la terra de muntanya, des d’aventurers a contrabandistes, passant per banquers o lingüístes (sempre a la recerca del mot perdut. Com ens assenyala els versos que va fer cèlebres el poeta Mn. Joaquim Garcia Girona, de Benassal (Alt Maestrat), “cada racó cada serra un tresor mos té amagat“. Amb tot, he d’agrair al recopilador que m’hagi encoratjar a anar descobrint tota mena de llogarets naturals arreu del menut país muntanyenc.

Aquest scholar suís, que resideix a la riba baixa de l’Ebre des de fa 15 anys, és tota una eminència de la literatura catalana medieval. Va exercir de professor de francès a la universitat de Saskatchewan, a Saskattoon. És a dir, des del Canadà va realitzar una extraordinària carrera de recerca literària del període més gloriós de les nostres lletres. Es va espacialitzar en l’obra i la figura del frare Francesc Eiximenis, així com ha realitzat acurats estudis sobre altres autors importants del Segle d’or de les lletres catalanes,  com Ramon Llull o Joan Roís de Corella. El podem considerar com a tota una autoritat de la literatura catalana. Malauradament, ara està passant per un moment difícil de salut que li impedeix continuar amb la seua recerca. Durant els darrers anys veure Curt entre documents a l’Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre o a la biblioteca de Tortosa era part significativa del paisatge bibliòfil.  M’agrada presumir de la nostra amistat, de l’estreta relació que vaig mantindre amb ell durant molts anys. De fet, aquesta amistat i relació literària m’ha omplert de debò, i em va portar a voler redactar la  la seua biografia, encara inèdita, on he intentat retratar el fet que és un políglota (parla 7 llengües) i un gran admirador de la cultura catalana i defensor a ultrança de la vigència dels Països Catalans i de la independència de Catalunya.

Quant al dia d’avui, he volgut seguir les petjades del meu estimat amic Curt, com a caminador infatigable. He decidit agafar la carretera que m’ha portat a Sidony, a la parròquia de La Massana. He d’admetre que no he encertat gaireles rutes. Primerament, he agafat un GR, i ha estat un error ja que només puc disposar de 2 hores i mitja, atès que posteriorment he d’anar a recollir la família. Tampoc  sóc un excursionista expert, amb la qual cosa són molt més adequades per a mi rutes en les quals em trobi ermites menudes ben preservades o diversos elements de pedra seca que són l’espill de la vida ancestral del Pirineu. Tanmateix, m’ha agradat conèixer de prop el Camí de Fenerols  vist algunes coses interessants. Després he tornat a fer el recorregut de les fonts que vaig fer ahir a redós del riu Madriu, lloc ideal per a caminada, guaitar paisatge i fer una lectura. Hem trobat un espai de lectura que m’ha encantat i ja m’han passat mil idees pel cap de com aplicar-ho a Campredó.

Ja passades les 2 hem tingut un dinar realment deliciós en una borda situada prop de la població d’Anyós, també a la parròquia de La Massana. Avui he menjat un extraordinari arròs de muntanya i peus de porc. inigualable. Ara em podria esplaiar amb una explicació acurada dels mil sabors, i tots bons, d’aquesta cuina de muntanya. Només l’estètica de la borda ja il·lusionava, m’encanten aquests llocs que conserven la fesomia d’antany. L’amabilitat dels cambrers i l’excelsa cuina ho ha acabat d’arrodonir. Arròs amb rovellons i carn de porc, recordeu!

A la tarda hem anat al cinema a veure una pel·lícula de por, que és precisament l’estil que més m’agrada a la gran pantalla. Al vespre havíem quedat amb dos molt bons amics ampostins, la Cinta Montanyés i l’Àlex Ramos, dos motors culturals del territori ebrenc, que estan passant uns dies a Canillo amb la seua família. Com sempre que ens trobem, hem pogut enraonar sobre cultura en general, els estudis dels fills i l’omnipresent tema arqueològic. Amb la Cinta vam coincidir en els nostres estudis de Geografia i història a la UNED, i ens vam iniciar plegats en les excavacions arqueològiques a redós de l’arqueòloga territorial de l’Ebre d’aleshores, la Dra Margarida Genera. A partir dels finals dels anys 1980 hem realitzat tota mena d’activitats culturals junts. Ens uneix una amistat ferma, que s’ha ampliat amb l’Àlex que és tot un encant de persona amb tota mena de coneixements. Hem quedat en veure’ns la setmana que ve i fer una escapada al jaciment del Puig-roig, al Masroig (Priorat), en el qual vam excavar en la nostra joventut.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *