Aniversari de l’Oda a la pàtria d’Aribau

Publicada el 24 d’agost de 1833 al diari El Vapor de Barcelona.

Aquesta composició, escrita per a celebrar els dies del Sr. D. Gaspar Remisa, és obra de la selecta ploma de D.Bonaventura Carlos Aribau. La presentem als nostres lectors amb el mateix orgull patri amb que un escocès presenta les de Sir Robert Scott als habitants de la seva pàtria.

LA PATRIA
TROBES.
A Déu siau , turons , per sempre á Déu siau
o serras desiguals, que allí en la patria mía
Dels nuvols é del ce! de Iluny vos distingía
Per lo repos etern , per lo color mes blau.
A Déu tu Vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu ,
Guaytas per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar inmens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia Ilavors,
Cona coneixer pógués lo front de tos parents
Coneixía també lo só de tos torrents
Com la veu de ta mare, ó de mos fill los plors.
Mes arrancat després per fats perseguidors,
Ja no conech ni sent com en millors vegadas
Axí d’arbre migrat a terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flórs.
¿Qué val que m’ haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella ,
Si l’cant deis trovadors no sent la mia orella ,
Ni clesperta en mon pit un generos recort?
En va á mon dols pais en alas jo m’trasport ,
E veig del Llobregat la platja serpentina ;
Que fora de cantar en llengua llemosina
“No me queda mes plaher , no me queda altre conort.
Pláume encara parlar la llengua d’aquells sabis

Que’ompliren l’univers de llurs costtams é Ileys,
La llengua d’aquells forts que acataren los Reys ,
Defenguéren Ilurs drets, venjáren Ilurs agravis.
Muyra, muyra l’ingrat que al sonar en sos Ilabis
Per estranya raó; l’accent nadiu no plora ;
Que al pensar en sos llars no s’consum ni s’anyora,
-ni cull del mur sagrat las liras deis seus avis.
En llernosí soná lo meta primer yagit,
Ouant del mugró matern la dolça llet bebia ;
En Ilemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol , parl ab mon esperit,
En llemosi Ii parl , que !lengua altra no sent,
E ma boca llavors no sab mentir ní ment,
Puix surten mas raons del centre dé mon pit.

Ix doncs per expressar l’afecte mes sagrat
Que puga d’home ingrat grabar la ma del cel ,
o llengua a mos sentits mes dolsa que la me!,
Que em tornas las virtuts de ma innocenta edat.
Ix é crida pel mon qué may mon cor ingrat
Cesará de cantar de mon patró la gloria ;
E passi per ta veu son nom e sa memoria
Als propis, als estranys , á la posteritat.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *