Valls i petjades de Wittlin i Verdaguer (2)

M’he alçat ben d’hora per tal de fer l’excursió matinal diària i en solitari cada cop que estic al país dels Pirineus. Avui m’he apropat a la bella Vall del Madriu, vorejant la qual he agafat un sender del GR durant més o menys una hora. A redós hi havia uns preciosos elements de pedra seca, des de pous, aljubs, entramats emmargenats i bordes en runes. Després he preferit agafar la ruta de les fonts que es pot endegar molt prop d’on em trobava, on he pogut gaudir d’un paisatge veritablement d’encant. Just a l’inici es pot contemplar una escultura de caire abstracte de l’artista tarragoní Josep Clarà. Novament, els elements de pedra han estat els vertaders protagonistes: tunels, balones al voltant dels pins, empedrats al costat de fonts, etc.
La vall del Madriu-Perafita-Claror reuneix un paisatge cultural de notable vàlua paisatgística, una mena de   microcosmos molt representatiu de la manera en què l’ésser humà solia aprofitar els recursos de les zones altes de la serralada dels Pirineus al llarg de mil·lennis. Els paisatges de vessants escarpades i glaceres amb vastes praderies i abruptes valls boscosos són realment espectaculars. Es poden veure diversos hàbitats humans que són l’espill de la vida camperola ancestral, com els assentaments estivals de pastors, així com senders de pedra i vestigis del treball de fosa del ferro.

Després de 3 hores de caminada, he anat a recollir la família per tal d’allargar-nos a Ordino, la meua parròquia andorrana favorita, on es menja molt bé. Hem visitat una casa pairal convertida en un museu, que pretén ensenyar com era la vida senyorial per aquestes contrades. En els seus jardins luxosos he fet diversos enregistraments de poemes, com tinc costum en tots els meus viatges arreu dels Països Catalans. He endegat la recitació amb un sonet personal dedicat a aquest menut país carregat de bellesa heterogènia.

Pels Pirineus, en un país d’encant,
nostre parlar agafa gran alé,
amb fermes veus l’accent va ressonant,
en català, com és de menester.

Indret de serra, amb uns bonics paisatges,
per fer comerç, preu baix com a reclam,
eixa terra llueix belles imatges
xic univers, de Sant Julià a Encamp!

Pas de la Casa, marca terra francesa,
A l’Engordany, aigües molt naturals.
I a la Massana, les flors del paradís.

Canillo s’alça, amb tota sa esveltesa,
i amb afanys, Ordino cultural,
Santa Coloma, completa tot l’encís.

La petjada verdagueriana hi és ben present. M’he tornat a fer la foto habitual davant l’estàtua del poeta de Catalunya, Mossèn Cinto Verdaguer. Els enregistraments poètics aquest cop l’han homenatjat: he recitat unes estrofes de la seua emblemàtica obra Canigó, i un poema seu dedicat als raiers, un ofici que va marcar llargues èpoques de vida pirinenca.

A la tarda he tornat a la llibreria habitual. Aquest cop he fullejat un llibre d’en Vicenç Villatoro sobre l’Andorra literària. M’ha interessat en especial un apartat en què apuntava al fet que Andorra no tenia literatura. Per suposat, discrepo d’aquesta asseveració. Com en totes les ruralies hi ha hagut històricament una producció poètica i teatral interessant, a voltes de transmissió oral. Actualment, hi ha un bon nombre d’autors prou reconeguts, mentre que altres practiquen l’anomenat voluntarisme literari que complementa la producció general, per suposat. Villatoro centra els textos especialment en autors grans autors de les lletres catalanes que han dedicat narracions i poemes al país pirinenc: Estellés, Pla, Verdaguer, Marià Manent, etc. Personalment, hauria triat textos d’autors del menut principat, que ens fessin cinc cèntims de les seues vivències i dels sentiments que viure en unes valls tan precioses amb estructura d’estat els aporten.

Al vespre, he pogut entrar a l’estadi nacional, on juga la selecció andorrana, tot i que avui practicaven rugbi. Segueixo la trajectòria d’Andorra, la qual considero com la meua selecció, ja que la catalana no està reconeguda pels entrebancs polítics omnipresents. També de tant en tant faig una ullada a la trajectòria dels equips andorrans a llur lliga nacional. He demanat a moltes botigues si tenen l’equipació de l’equip nacional, o del guanyador de la lliga, la UE Santa Coloma, que compraria per a l meu fill, però no han vist màrqueting suficient per fabricar-lo, es veu.

He acabat el vespre amb una visita a l’església  de Santa Coloma, probablement el conjunt romànic més interessant del país. Just al davant han construït l’espai Columba, un edifici modern que alberga un museu d’art rupestre, a la vegada que està destinat a dinamitzar la cultura nacional. Hi havia una exposició d’exteriors per mitjà de la qual s’explicava el projecte de restructuració de l’indret, que preveu, entre altres inversions, la creació d’un espai fluvial i un passeig de notable interès. Santa Coloma és un poble agregat al comú d’Andorra la vella, sembla que el procés d’embelliment i revitalització ja està endegat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *