Literatura algueresa (4), Eduard Toda

Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 -Monestir de Poblet, 1941) ha passat a la història com un destacat homenot de cultura polifacètic. Advocat de formació i diplomàtic de professió, estem davant d’un  escriptor prolífic i un prohom de la Renaixença. El seu principal paper va ser el de fer la difusió arreu de la catalanitat de la vila de l’Alguer.

De ben jove va entaular una molt bona amistat amb dos de les figures reusenques de la cultura catalana, l’arquitecte Antoni Gaudí i l’escriptor Joaquim Bartrina. Durant la seua joventut ja va mostrar un notable interès pel monestir de Poblet, com demostra el fet que només tenia 15 anys quan va publicar “Poblet. Datos y apuntes” (1870). Va estudiar dret a Madrid, per posteriorment endegar la seua carrera com a agregat diplomàtic al ministeri d’estat.  A partir de 1876 el van destinar com a vicecònsol a territoris orientals com: Macau, Hong Kong i Xangai, on va treure a la llum un llibre en anglès: Annam and its minor currency.

Va tornar a Catalunya el 1882 amb una valuosa col·lecció numismàtica. Havia contret amistat amb l’influent escriptor Víctor Balaguer, i va passar a col·laborar en revistes com “La Il·lustració Catalana” i “La Renaixença”.  Va escriure en català llibres de viatges i informatius com: “Macao, records de viatge” i “Poblet. Records de la Conca de Barberà“. El 1884 va ser enviat com a cònsol a Egipte, país en el qual va realitzar importants excavacions a Tebes i va reunir una col·lecció d’objectes egipcis. Tres anys després el varen destinar a Càller, a l’illa de Sardenya.

Durant aquests anys va ser  cònsol a Hèlsinki  i a Le Havre, abans d’establir-se a Londres. Va retornar a Catalunya el 1918. Es va instal·lar a l’antic monestir d’Escornalbou, que havia adquirit i restaurat el 1911. Va establir-hi una notabilíssima biblioteca. Va realitzar unes importants donacions de llibres a diverses entitats, com al Centre de Lectura de Reus, a la biblioteca del monestir de Montserrat, a l’Arxiu Històric, la Biblioteca de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans, del qual va ser membre corresponent des del 1916. El seu interès per Poblet —on va passar els últims anys de vida— es materialitzà a partir del 1920, en què va ingressar a la Comissió de Monuments Històrics i Artístics. El 1930 va endegar la seua gran activitat com a president del llavors recentment creat Patronat de Poblet, que va portar a terme la restauració del monestir.

Toda i l’Alguer 

L’escriptor Marià Aguiló va fer-lo sabedor de l’existència d’una ciutat sarda on es parlava català, l’Alguer. A partir d’aquí el podem considerar com el gran descobridor i desvetllador de la catalanitat de l’Alguer.  Va publicar  una àmplia sèrie d’articles i nombrosos llibres: “Un poble català d’Itàlia: l’Alguer” (1888); “Records catalans de Sardenya“(1903) i “La premsa catalana a Sardenya” (1903).

L’historiador Ferran Soldevila en fa cinc cèntims de manera acurada en el seu article “Els catalans de Sardenya” (publicat a La Publicitat el 29 d’octubre de 1911).

Així foren represes les relacions entre els catalans i els algueresos. N’Eduard Toda es va posar en contacte amb els mes selectos esperits d’Alguer, i establir vincles d’intercanvi intel.lectual amb Catalunya. En fou resultat una abundosa biblioteca que va esser donada-pels autors catalans a la vila d’Alguer, a semblança de la biblioteca recentment formada per a la vila de Perpinyä. Però les autoritats italianes que no veien amb bons ulls aquelles fraternals relacions, en arribar les coses a aquest punt i la biblioteca a Alguer, varen dir: “Prou!” I la biblioteca catalana, tan gentilment aplegada i oferta, s’estotjava no fa pas gaire temps, i suposem que s’estotja encara, (dins les caixes intactes on fou tramesa.

El noble sentiment d’estima i admiració que li va despertar la ciutat el va acompanyar tota la seua vida. Va dedicar grans esforços a difondre el seu fet lingüístic i literari, va entaular grans amistats profitoses, i va realitzar notables estudis. En un moment transcendent de la seua vida pública, com a curador dels Jocs Florals de 1927, va dedicar unes sentides expressions a la Barceloneta sarda:

He tingut moltes rebudes més o menys aparatoses anant pel món, però cap tant cordial i simpàtica com la d’aquells algueresos que coneguí en 1887, la memòria dels quals perdurarà tota la vida. Esmentaré primer entre ells l’advocat Joan Vitelli  Simó, per a qui la meva arribada va ser una revelació de la força catalana; i dels altres, l’alcalde Rafel Caso, el bibliotecari Bolasco. En Miquel Bruno, president del Cercle, els germans Era, el canonge Salvador Satta, i molts d’altres que podia citar si volgués fer interminable aquesta llista de bons amics deixats al llunyà racó de la vella Catalunya….De fet, tota la illa sardanyesa està plena de records catalans. Arreu, en les torres de les ciutats i viles, en els temples de major importàncies es veuen campejar encara les quatre barres del nostre escut. Bé convindria que s’acabés de fer, amb temps i calma, l’inventari de tota aquella vida catalana que vaig començar a l’Alguer fa 40 anys.

L’il·lustre reusenc va ser autor de diversos articles de divulgació literària, mitjançant els quals va posar a l’abast del públic les primeres breus antologies d’autors algueresos. El següent paràgraf va ser publicat a La Ilustració catalana (n. 192, juliol de 1888), un article del qual farem ús en propers apunts dedicats específicament a diversos autors algueresos contemporanis.

Es precís reconèixer que la Musa catalana ha perdut a l’Alguer la importància amb què l’havíem trobat revestida en époques anteriors al present segle. Els versos en llengua nacional són cultivats en prou feines per dos o tres extraviats amants de sa bellesa, i encara a aqueixos els domina més el desig de posar a l’abast de tothom la sàtira de sa ploma, que el sentiment d’aixecar el nivell rebaixat d’una parla ja subjecta á totes les influències d’estranys idiomes.

Tanmateix, els redactors de les diferents revistes literàries del moment se’n feien ressò de la importància de la cultura algueresa i del gran paper que havia de jugar el gran home de la catalanitat que era el prolífic escriptor reusenc, al qual dedicaven grans lloances. Com a exemple, l’article publicat a L’Arc de Sant Martí (n. 290, corresponent al 29 de setembre de 1887)

Don Eduard Toda, cònsol de Càller a la illa Sardenya, ha enviat a La Renaixensa, que l’ha publicat en el butlletí repartit ans d’ ahir, un petit article del poeta català d’ Alguer.  En dit article fa menció d’ un cultivador de la nostra llengua en aquelles apartades terres, el professor .losep Frank, conegut ja deis catalanistes antics per haver publicat en Lo Gay saber, alguna de ses inspirades poesies. Té el senyor Toda a Sardenya, en nostre simpàtic Frank, son col·laborador més actiu; puis des de l’Alguer, regirant els arxius per compte de nostre amic, li trasmet quantes notícies li demana i li recull les fulles escampades de l’arbre de nostra llengua. Diu que l’afecte que nosaltres sentim per nostres germans del Rosselló francés, hem també de sentir-lo pels catalans d’ Itàlia i pels algueresos que, com en Frank, conserven l’entussiasme per la llengua que altre temps era parlada per tota la Sardenya i avui està arraconada al nord de la illa. Fa notar nostre compatrici que el catalanisme en aquell pais está amenaçat de mort, si es continua deixant-lo aillat com fins ara: puix estranyes són les vegades que nostres publicacions arribin en poder dels catalans d’ allí; demanant a nostres centres literaris i societats d’ excursions que es recordin en ses revistes i visites dels habitants d’ Alguer, dedicánt-los també un xic de las festes que fem als rossellonesos, sens creure que eixos ne tinguin mica de gelosia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *