Dos autors algueresos van fer una interessant carrera lletrada durant el darrer quart del segle XVIII. Es tracta de Mateu Lluís i de Joan Francesc Simon i Delitalia. Tanmateix, cap dels dos va conrear la llengua materna literàriament.
Mateu Lluís (l’Alguer, 1761 – París, 1816). Va ser advocat i historiador en llengua francesa i italiana. Un seguit de problemes polítics el va portar a l’exili francès on va ocupar càrrecs públics de rellevància. Va publicar “Crisi política dell’isola di Sardegna”, mentre que a títol pòstum més d’un segle després varen veure la llum: “Il bombardamento di Cagliari” (1964) i “Mémoire pour Napoléon” (1967).
Joan Francesc Simon i Delitala (L‘Alguer, 1762 – 1819) va ser un teòleg i bibliòfil molt prolífic, que va ocupar càrrecs eclesiàstics molt notoris. Va ser abat secular de Sant Miquel de Salvenero i de Santa Maria de Cea, protonotari apostòlic, consultor canonista del rei Víctor Amadeu III i director del Col·legi dels Nobles, de Càller. Un seguit de problemes polítics l’allunyaren de la seua ciutat natal acusat de jacobinisme. Va ser l’autor de més de dos-cents sonets en italià, alhora que va deixar inacabada una “Descrizione della Grotta di Porto Conte”. Dintre dels gèneres diversos que va conrear, s’han trobat diverses memòries eclesiàstiques, oracions, epístoles, assaigs i apunts.
Seguint en aquest període entre les darreres dècades del segle XVIII i la primera meitat del XIX, l’alguerès escrit va rebre una certa embranzida de caire popular i folklòric, sobretot pel que fa a composicions poètiques religioses. És obvi que, per manca de l’academicisme pertinent, els diversos autors composaven des del més estricte voluntarisme, cosa que els situa en l’àmbit de la tradició de la literatura estrictament popular. A part de don Bartomeu Simon, que va assolir un notable prestigi, surten a la llum altres cantors en alguerès, la producció dels quals a voltes és merament testimonial. Es tracta de: Lluís Soffi, Antoni Pasqual Rosa, Agustí Sire, Antíoco Massida, Josep de Arcayne, Canonico Vielli, Salvador Pasqual Corbia “Xiu ferrat”, Francesc Ignás Castellaccio, Salvador Serra i Pasqual Scatu. Alguns dels seus càntics van tindre certa influència social en ser trasmesos oralment durant diverses generacions. Destaca ben particularment la producció de sonets. Gairebé tots van fer ús habitual i extensiu també de l’italià i del llatí. Passarem a fer cinc cèntims dels autors amb una producció més extensa i consolidada.
Lluís Soffi
Lluís Soffi (1742-1816) va ser professor de filosofia al col·legi dels jesuïtes fins que va ser traslladat al seminari de Càller. Es van fer notoris els seus sonets en la llengua nativa. El primer esment sobre la figura de Soffi, ens l’aporta Eduard Toda en el seu article “La poesia catalana a Sardenya”, (publicat al numero 183 de La Ilustració catalana, corresponent al 29 de febrer de 1888, hem conservat la grafia original).
Entre ‘Is poetas sardanyesos que en vida tenían certa reputació al acabar la passada centuria, figura en primer terme lo jesuita Lluia Soffi, Nasqué al Alguer lo 9 Octubre de 1742, y morí,á Càller 16 28 Janer de 1X16. Eixa llarga vida de 74 anys fou empleada per lo P. Soffi en la ensenyansa de la filosofia y de la literatura, á la qual se dedicà ab veritable empenyo, primer dn los convents de la Companyia de Jesús, y á sa supressió en 1773 en los seminaris de Càller y del Alguer, en las escolas oficials y en lo colegí de nobles de Santa Teresa, V aixó que ningú menos á propòsit que lo P. Soffi pera ser catedtatich. en rahó del mal geni que tenia y que ‘I feya aviat aborréixer de lots sos deixebles. També es fama que aquell jesuita mostrà gran afició al diner, essent de una extrema avaricia que en mollas ocasions degué perjudicarlo. Corren impresas per Sardenya varias composicions del P. Soffi. escritas en llatí é italià. Amant de la poesia, promogué son conreu de una manera decidida, reunint sovint academias de estudiants, en las quals se recilavan públicament versos de tots géneros: religiosos, lírichs y humorístichs. Mes ningú sabia que també s’ hagués dedicat al culliu del català, fins que la casualitat me feu descubrir algunas poesías suas entre ‘Is papers curiosos que coleccioná à principis d’aquest sigle un canonje alguerès, lo P. Adame. Duas n’ he trobat, sonetos de poch mèrit, que foren escrits sens dupte de moment y pera acudir á un compromís. Lo primer se refereix á la elecció del Bisbe Artesan de Nissa pera la cadira arquebisbal de Oristà, y diu com segueix;
Sospirava lo poble i de dolor,/ llàgrimes en gran còpia derramava,/ quan de Malingri el fèretre mirava,que pare li era estat, més que senyor./ Sospirava, i al cel els ulls alçava,/ i la pena en cor sou se feia major,/ sospirava i plorava, i amb a fervor/ a donar-li un igual pare pregava./ piadós lo cel d’escolta, i alçant la veu,/ a l’afligit oristanès prepara,/ Un Senyor, que molt més pare ésser deu./ astesar, tu aquest sés, Nissa et declara,/ que, per gran caritat símil a Déu,/més que senyor li sés estat un pare.
Agustí Sire
Canonge de la catedral de l’Alguer, va ser un autor prolífic especialment en italià. La seua obra constitueix una mena de crònica en vers dels esdeveniments de l’illa i hi alternen els sonets i les formes populars de temàtica religiosa i de circumstàncies. Alguna composició ha perdurat en la tradició popular. És autor, entre altres obres, de “Paràfrasi de la Salve”, “A l’arribada a Alguer del bisbe Blanch” (1806) i el següent poema “A la vinguda de Carles Emmanuel en Sardenya” (1799).
Quan al país arribara la veu/ que rega i banya la famosa Dora,/ i sarà certament que lo cor seu/ Sardenya a Carlos té i que l’adora./ Gran dolor provarà al pensar meu/ arrecordant-se quan feliç alhora/ Era vivint amb ell, i si no plora/ senyal que és cega i o que perd no veu./ Mes deixant de despar en aquest dia son infelicitat, diu solament,/ que ditxosa tu sés, Sardenya mia,/ i si ver és quan ja preveu la ment,/ de envidia tu seràs i gelosia/ a la passada i la futura gent.
Salvador Serra
Va ser un conegut poeta alguerès nascut a la primera meitat del segle XIX. Va composar poemes natalicis com “Vint-i-cinc de Nadal”, i d’altres com “Col·locada és en altura”, dedicada a la Mare de Déu de Vallverd, patrona de la ciutat, en un moment de revifament de la producció de goigs.
Col·locada és en altura/ gosa-te l’eterna glòria/ dels algueresos memòria/ Virguen de Vallvert pura./ L’eterna glòria és gosant/ cada gràcia ella té,/ difensora de l’Alguer/ les muralles reparant,/ cada u a ella és pregant/ una divina hermosura,/ dels algueresos memòria/ Virguen de Vallvert pura./ una ermosura divina,/ dels pescadors avocada/ puríssima encoronada/ descatxa-mos l’arruina/ protectora de la marina/ de los navigants dolçura/ dels algueresos memòria/ Virguen de Vallvert pura…
Salvador Pasqual Corbia
Conegut popularment com a “Xiu Ferrat”, va viure a l’Alguer entre 1827 i 1909. Era analfabet i captaire, totes les seues produccions es van transmetre oralment i van esdevenir força populars. A partir dels 14 anys ja va demostrar capacitat poètica, durant la seua maduresa va composar moltes extenses cançons de tradició popular i de caire popular en alguerès, viva prova de la vitalitat de la llengua nativa, com: !Lo sancristus” i “Cançó de Nadal”.
Ecco lo món a l’endret/ tot a posto i alegria/ és nat lo Jesuset,/ que és vero fill de Maria./ Nat és a mitjanit/ lo vero rei sapient/ l’estela de l’orient/ A l’ària ha comparit/ ja és gran lo senyific/ de la pasqua al mateix dia/ és nat lo Jesucrist/ que és vero fill de Maria./ De la pasqua és just i ver/ per aquella ànima innocenta/ que Maria és parturenta/ en l’estala de Belé/ la mula i Sant José/ i un bou per companyia/ és nat lo Jesucrist( que és vero Fill de Maria./ A l’estala ja ha parit/ Cristians, féu-li memòria/ que existeix sota la glòria/ ont és nat Jesucrist/ Sant José n’era estordit/ contemplant-se lo Messia/ és nat lo Jesucrist/ que és vero fill de Maria …
Una significativa antologia de poemes en alguerès de la dinovena centúria la trobem al llibre Sulle orme dei versi. Camí dels versos, a cura de Claudio Calisai.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!