Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Rere els barrots, reclouen nou persones,
ja fa molts jorns, de tanta crueltat,
no hi ha mots, tanquen ànimes bones,
aquest sojorn és signe de maldat
Els empresonen, per fer un referèndum,
fou colossal, tothom s’alçà dempeus
els alliçonen, car l’estat és el súmmum,
llur cop legal, calla totes les veus.
Un gran somriure, fan els unionistes,
el rostre cruel, polítics que tant manen,
ens fan reviure, les èpoques feixistes.
Reben l’estima, el poble vol ser lliure,
són ben fidels, els somnis agermanen,
la gent els mima, llur caliu els fa reviure.
El meu paisatge, el poble de naixença,
on la gent viu llur existir en pau;
la bella imatge, de ma feliç creixença,
el riu descriu, l’indret regat li plau.
Les velles cases, amb llars consolidades,
eixa escalfor, vivències joioses;
boniques places, persones estimades,
la germanor, en festes ben ocioses.
Anem tirant, la gent tostemps avança,
el poble creix, sentim noble recança,
en moments crus, tothom és resistent.
Seguim remant, en camins de bonança,
i tot reneix, fruit de bona criança,
Som com un nus, que uneix or i argent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!