El Dr. Joan Armangué és l’autor de “Llengua i cultura a l’Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon”. Aquest estudi extens i acurat ens descobreix la figura d’un literat i polític alguerès, que va conrear la llengua pròpia en un període de cert reviscolament de les parles populars arreu d’Europa. Paradoxalment, als territoris de l’antiga Corona d’Aragó s’havien aplicat els Decrets de Nova Planta de 1717 que promovien l’homogenització lingüística i cultural, amb la prohibició de l’ús públic i literari del català. Cal tindre ben present, doncs, que l’illa de Menorca (sota jurisdicció britànica després del tractat d’Utrecht de 1713), i l’Alguer, eren els únics indrets on el català no sofria persecució durant el segle XVIII.
Don Bartomeu Simon va nàixer a l’Alguer el 24 d’agost de 1734. Era de família d’origen genovès que s’havia traslladat a Càller prèviament per raons polítiques. Va cursar els seus estudis elementals a l’escola de Sant Miquel d’Alguer. L’any 1749 va estudiar filosofia amb el pare Jesuïta Joan Pere Oppe, posteriorment va estudiar a l’escola Canopolè de la veïna població de Sàsser. Als 20 anys es va llicenciar en dret per la Universitat de Sàsser, ciutat on va treballar com a advocat.
Va contraure matrimoni el 1758 amb Magdalena Delitala, emparentada familiarment amb el marquès de Sedilo, i filla del famós bandoler Gerolamo Delitala. La família Delitala pertanyien a l’aristocràcia sarda molt poderosa, molts dels seus membres s’havien implicat en tèrboles conspiracions polítiques. No va gaudir d’una relació feliç, ben al contrari els lligams de parentesc amb aquesta família li va causar molts problemes.
El 1761, va ser escollit censor local pels consellers de la ciutat, càrrec que va ocupar durant 6 anys, fins que va ser nomenat subdelegat patrimonial de l’Alguer. Semblava que estava destinat a tindre un important paper polític, però va rebre acusacions de ser un jacobí, i amic de Joan Maria Anjoy fet que li va costar la carrera politica.
Va tindre una vida molt moguda, fet que no li va impedir la realització d’una interessant carrera lletrada. Va escriure nombroses composions líriques en llengua catalana, llatina i italiana. Especialment coneguda és una mena de cançó, que va dedicar a l’arribada a Sardenya del rei Carles Manuel IV.
Va morir a la seua ciutat natal el 13 d’abril de 1817.
(Diversos poemes extensos seus van ser publicats a l’Antologia Sulle orme dei versi. Camí de Versos, a cura de Nicola Tondo, Alguer Panoramica Editrice 2004)
Per lo naixement del senyor
Muda vestits i deixa-te
Deixa-te anar de plor
No és temps de fer més llàgrimes
Ni penes tendre el cor.
Passats se’n són los fúnebres,
Los dies obscurs i negres
Ara convé entretendese
En coses més alegres.
Vengut ja és, té vull diure,
pàtria estimada mia,
lo temps que amb impaciència
pregaves nit i dia.
Vengut és, si vols creure,
Lo temps de naixement,
En que lo cel i terra
Gosa el major content.
I així deixa el silenci
I canta los barandons
Si vols, amb bella música,
Menjar ansa i torrons
Que esperes, car pàtria,
Que esconsolada i trista,
Amb sospirs i titios
Fas la més negra vista?
Ja tu també coneixes
Que l’home sol desitjava
Eixir-ne ara per sempre,
De l’esclavitud en què estava
I pués aquest és dia
De tota felicitat,
Dia que al Cel encara
Igual no s’han provat.
Mira com pareix l’ària
Amb nova alegria
Composa i ben riquíssima
De bella tapisseria.
Mira-te en aquella càmera,
Tots los del Cel davallar,
Per glòria excelsa d’un Déu
Que s’és volgut humanar.
Mira-te en fi quant pots veure
En lo diví naixement
Tot és espant i miracle
Que turba lo enteniment.
Mira-te les orenelles
los xarlots i les vergies
com van en carca de plomes
per fer lo llit al Messies.
Mira per fi los volàtils
Quants Déu al món n’ha creat
Com tots són posats de festa
Perquè lo Jesús és nat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!